Hi ha un tòpic que s’ha estès bastant en les impressions que genera un llibre i és el fet d’identificar-t’hi o no. Amb la història, els personatges, el paisatge, l’ambient, l’època… sembla que si alguna cosa ens ressona és més fàcil connectar amb el que s’hi explica. No és cap mentida si us dic que Supersaurio, de Meryem El Mehdati (Blackie Books, 2022), és dels llibres que més acompanyada m’han fet sentir mai. Res tan cert com la història de la Meryem, que és autora i personatge a la vegada i, per tant, interpreto que hi ha molt d’ella i alhora molt de tots nosaltres, d’aquesta generació dels vuitanta i noranta, tan preparada laboralment i tan conscient emocionalment i al mateix temps tan nàufraga i òrfena de feina i recursos. En definitiva, res tan millenial com aquest llibre, que ha sigut un bàlsam per a tots els sentits.
Quan vaig endinsar-me en la novel·la i vaig detectar l’humor àcid de Mehdati, vaig encendre les alarmes. Em veia a venir un text carregat d’un humor que se’m podia arribar a fer pesat. Encara que penso que això de riure’s d’una mateixa i la pròpia circumstància és gairebé un art, també crec que fet en excés pot acabar sent feixuc. Cinquanta pàgines després d’aquest terreny que em semblava pantanós, vaig començar a relaxar-me i a respirar alleujada de veure que Mehdati havia sabut trobar l’equilibri entre l’humor i el relat d’una experiència seriosa: la de sentir-se desemparada i desubicada en un món que no t’ho posa gens fàcil.
La Meryem és una noia de vint-i-cinc anys que comença a treballar com a becària en una cadena de supermercats a les Canàries, Supersaurio. La seva introducció al món laboral no és un camí de roses. I no només per les pèssimes condicions de treball, també pel tracte que rep per part de la Yolanda, una companya de feina que li fa el buit. A partir d’aquí, començarem a conèixer la vida de la Meryem i tot el que l’envolta dins i fora de la feina. Res més allunyat de la realitat d’una jove de vint-i-tants que quan acaba els estudis es topa amb una crisi econòmica que l’arrossega a una crisi personal i existencial.
És impossible no empatitzar amb la Meryem. Té els problemes i les contradiccions que tenim tots i ens en parla sense embuts: li preocupa la societat capitalista i consumista, és feminista convençuda, s’enamora de qui no voldria enamorar-se, té unes bones amigues, es passa hores al transport públic, paga un lloguer vergonyós per a un pis que és una capsa de mistos, es desfoga a gust contra homes masclistes i fastigosos, té inseguretats amb el propi cos… També és musulmana i això ens permet entrar en un ambient familiar culturalment diferent del nostre i enfrontar-nos amb el racisme i la intolerància.
Al principi de tot he comentat que concebo aquesta novel·la com a llibre millenial. La Meryem escriptora té exactament la meva edat i, per tant, la coincidència fa que tot allò que narra encara se’m faci més familiar i proper. Les referències millenials (anys vuitanta i part dels noranta) són una constant i trobar-hi aquest terreny conegut converteix Supersaurio en una mena de refugi, en casa. Qui no va llegir la Súper Pop, la Bravo o va ser amant de Harry Potter o la Shakira? Juntament amb tot això i el toc d’humor marca de la casa, la Meryem també és una noia intensa des d’un punt de vista emocional i això es nota en les reflexions que fa. Per exemple, trobo preciós el capítol que dedica a reflexionar sobre l’amor i l’odi o el de la comunió. Tinc la sensació, i corregiu-me si m’equivoco, que els millenials som una fornada amb un gran esperit crític, som tossuts, multitasques i tenim uns valors socials i culturals molt marcats i no ens conformem amb allò que veiem, tendim a anar més enllà de la superfície. Moltes vegades, aquest pensar tant, aquest filosofar i llegir-nos cap endintre ens ha portat a situacions que, si bé en una altra època haurien passat més per alt, ara poden arribar a frustrar-nos i a desmotivar-nos o, per contra, encoratjar-nos. Som una generació intensa i amb molts matisos, vaja.
Així doncs, en aquesta història ens trobarem amb una Meryem —autora i personatge— divertida però també nostàlgica d’una època que, tot i els entrebancs, estima, abraça i descriu en cada una d’aquestes pàgines. Ho fa amb un llenguatge senzill, enginyós i molt característic del moment i, alhora, és tan profunda que enganxa i et fa sentir segura en un món que es balanceja sense parar. Supersaurio és el viu retrat d’una generació que viu entre la resignació i la lluita en unes arenes movedisses que no donen treva però que, malgrat tot, resisteix. Una generació que té molt a dir i molt a fer. I tard o d’hora, direm i farem.
