Des de fa uns quinze dies que espero arribar al cap de setmana amb molt més delit que del normal. Feia molt de temps que una estrena d’una sèrie no em tenia tan atrapada com ha estat el cas de Els anells del poder. He mirat d’obviar i no llegir res del que es publicava sobre la sèrie, ni abans de l’estrena dels primers episodis, ni després. Tolkien, per a mi, sempre ha estat el meu refugi, el món on viatjar quan les coses no em funcionaven i, per tant, no volia que cap influència externa em pogués espatllar una nova aventura a la Terra Mitjana. Vaig aconseguir ignorar-ho tot fins a l’estrena, però un cop vistos els dos primers episodis i havent-me’n pogut ja fer una idea i crear mínimament una opinió personal (a falta de la resta d’episodis), no vaig aguantar més la pressió de les xarxes i m’hi vaig haver de submergir. Mal fet, Irene, molt mal fet!

Sabia que em trobaria amb opinions de tot tipus, més pròximes i més allunyades a les meves. Però no m’esperava trobar l’odi que ha destapat la sèrie. He de reconèixer que l’obra ha anat molt més enllà del que em pensava. I mira que l’argument ja en si implica un duel permanent entre races i fins i tot sexes, però no m’esperava que això es traduís a la vida real. De gent sexista, racista i elitista n’ha existit sempre i dubto que sigui ara el moment en què desapareixen i ens abracem tots sota el paraigua de Tolkien. Però m’han sorprès les crítiques infal·libles contra personatges no caucàsics o dones que interpreten personatges que, segons alguns espectadors, s’haurien d’haver “feminitzat” més, com si existís una escala per calibrar-ho. 

Comencem pel racisme. La perqüela de El senyor dels anells ha desplegat un gran repartiment que inclou un bon grapat d’actors i actrius d’orígens racials i ètnics molt diferents. Però les xarxes s’han incendiat preocupades perquè en les diferents races de l’univers Tolkien s’hi inclouen persones de tots els orígens possibles i no només els caucàsics. Ja són uns quants els actors que han estat objecte d’assetjament i fins i tot amenaces. Per absurd que sembli, el món continua entestant-se a considerar una única raça com la totpoderosa. Potser amb un anell per controlar-los a tots? Resulta que no a tothom els ha agradat que hi hagi un actor porto-riqueny fent d’elf, ni una actriu afroamericana fent de reina nana. Ves per on, resulta que en algun lloc està escrit que tant uns com altres han de ser blancs? Bé, potser sí que els elfs, i cito literalment són “pale, white, and god-like beings”, però les normes estan per trencar-les. Que les adaptacions prèvies comptessin amb repartiments caucàsics no significa que les coses no puguin ser diferents.

Amazon ja s’ha pronunciat a favor de la diversitat, i també ho han fet molts membres que van formar part de les adaptacions de El senyor dels anells de Peter Jackson.


Tolkien no era pas el paradigma de la igualtat racial. Si bé va criticar molt durament l’holocaust provocat pels nazis o l’Apartheid, els seus prejudicis racials es van traslladar, potser fins i tot involuntàriament a l’obra de la Terra Mitjana. No obstant això, una de les premisses que sempre premien en les seves trames és el “hem de treballar junts i oblidar les diferències per derrotar un mal major”. Així ho explica Dimitra Fimi, professora de la Universitat de Glasgow, en un article titulat “Was Tolkien really racist?” del 6 de desembre del 2018 a The Conversation:

Tolkien’s racial prejudices are implicit in Middle-Earth, but his values – friendship, fellowship, altruism, courage, among many others – are explicit, which makes for a complex, more interesting world.

Anem pel sexisme. Les dones de El senyor dels anells són mínimes, per no parlar de les de El Hòbbit. Ara bé, partim de la base que Els anells del poder neixen de notes inconnexes que Tolkien havia esbossat. En cap moment formaven una història amb una narrativa i una estructura clara. Per tant, la inventiva dels guionistes ha estat clau per unir i omplir forats.

Un dels personatges principals d’aquesta nova aventura és la Galàdriel, una elfa que si recordeu de El senyor dels anells és noble, atenta, llesta, altiva, però mai dels mai se’ns mostra com a una guerrera com la que tenim a Els anells del poder. Alguns dels comentaris més sexistes apunten al fet que no s’hauria d’haver convertit aquest personatge en una lluitadora. Fins i tot se l’ha anomenada Mary Sue, un terme que es fa servir en anglès per anomenar els personatges femenins poc realistes. Però, si recordem el passat de la Galàdriel, ja mencionat a El senyor dels anells ella sempre ha portat dins la força, la resistència i la lluita. Recordem doncs el moment que agafa un Gandalf feble en braços per salvar-lo, o com va saber reaccionar a l’anell que se li va atorgar, o com va lluitar contra Sauron al costat d’Elrond.

No puc dir, per desgràcia, que em sorprengués, però m’agradaria il·lustrar aquest sexisme amb un tuit recent d’Elon Musk, un home blanc, cisheterosexual (sense que cap d’aquests atribuïts siguin dolents en cap moment) que últimament s’ha cregut que governa el món sense necessitat d’anells, si bé amb uns quants milions a la butxaca.


Sort en tenim de Neil Gaiman, sempre mirant de salvar la situació:


Això em porta a pensar en l’elitisme amb què sovint ens podem mirar una obra clàssica, com si no se’n pogués tocar ni un detall, ni un cabell, ni una pell. Com si manllevar una obra original per dotar-la d’un nou argument fos un pecat imperdonable. De fet, això és tan normal que fins i tot hi ha un terme. Els “pastitxos” són obres creades conscientment a partir d’una obra anterior. Se’n sol imitar l’estil, la trama, o fins i tot aprofitar-ne personatge o donar-li continuïtat. És un concepte tan antic que els pastitxos eren la forma en què a l’edat mitjana s’aprenia a escriure sovint. Amb això no vull pas dir que ens hagin d’agradar tots els pastitxos, però no he vist mai criticar una obra sobre Sherlock Holmes perquè no respectés els originals (sí que les he vites criticades per altres temes) i mira que es tracta d’un dels personatges amb més pastitxos de l’era contemporània.

Us convido també a rellegir aquest article canviant totes les referències a l’obra de Tolkien per les de l’obra de Hans Christian Andersen, La sireneta. No sé si heu seguit la polèmica, però si només amb un teaser tràiler del nou live action que prepara Disney ja ha sorgit el racisme, espereu-vos a la pel·lícula. No recordo on vaig veure un comentari que deia que els nous live action de la factoria del ratolí no són per satisfer la nostra nostàlgia, sinó per adaptar les històries als nous temps. I és que cal recordar que els històries de Disney ja són en si reinterpretacions d’obres de Hans Christan Andersen, Carlo Collodi, Charles Perrault o els germans Grimm. Així doncs, jo em pregunto per què ens hauríem de posar les mans al cap amb les obres de Tolkien? I no, no es tracta del preu a pagar per la “ultracorrecció” en què vivim, sinó que es tracta de reflectir una mica la realitat en què vivim.

AnteriorEl ratpenat que ens va fer quedar a casa
SegüentTOP 5 DEL 70È FESTIVAL DE SAN SEBASTIÁN
Avatar photo
Irene Solanich
http://www.solanich.cat
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.
Facebook Linkedin Paypal Pinterest Skype Twitter

Articles relacionatsMés de l'autor