Si a mi em resulta complicat i dolorós començar a escriure aquesta ressenya de Peces d’un trencaclosques, no m’imagino el que devia passar l’autora, Núria Martínez. Aquesta és la primera novel·la de l’autora taradellenca i ha fet ús de les seves pròpies experiències per oferir-nos una història colpidora i dolorosa, però alliberadora.
Després de rebre la notícia de la mort del seu fill, en Biel, la Mar tindrà un problema greu per poder encaixar totes les peces del seu propi trencaclosques, el tencaclosques que és la vida. A tot això s’hi ha de sumar el despertar dels fantasmes de passat de la protagonista, els quals no l’han deixat mai de perseguir. L’espiral d’emocions a les quals ens veurem catapultats ens portarà a viure la tragèdia de l’abandó.
Crec que és important saber que l’autora fa servir la ficció per narrar una vivència real i molt personal. Només així podrem admirar la valentia que hi ha darrere cada paraula escrita. I només així podrem intentar entendre tot allò que l’autora ens vol transmetre. Tot això, a més, ens ho transmet amb una novel·la d’estructura simple, clara i directa. Dividida amb capítols de llargada curta i d’història lineal en el temps, l’autora sap compaginar d’una manera molt elegant l’acció del llibre amb la lectura del diari personal de la protagonista. D’aquesta manera, a mesura que avança l’acció també avancem en la vida més íntima i personal de la Mar. És aquí que l’autora llueix de prosa, ja que ens explica allò que hem de saber de manera mesurada i continguda per tal de mantenir enganxat el lector.
Crec que mereixen una especial menció els diàlegs de la novel·la. És important que quan es plasma una conversa per escrit soni natural, senzilla i espontània, i és precisament això el que fa la Núria en els diàlegs de Peces d’un trencaclosques.
Gràcies, Núria, per compartir aquesta història amb nosaltres. Per deixar-nos entendre un mínim del teu dolor i per oferir-nos una lectura com aquesta. Si aquesta és la primera novel·la, no puc esperar a llegir les següents.
