La 88a edició dels premis Oscars ja han passat. Com era d’esperar, a més a més d’expectació, ha aixecat enrenou abans de la cerimònia, durant i també després. En el meu cas, ha sigut el primer any que he pogut seguir la gala en directe. A diferència d’en Marc Orra que sempre segueix aquesta mena d’esdeveniments i ens en fa el resum a la web, és la primera gala cinematogràfica que segueixo en directe i sencera. Per aquest motiu aprofito per parlar d’aquesta nova experiència -i de la gala- en aquest article esperant que serveixi com a complement a la més rigorosa valoració que ja teniu a la web. Ja us avanço que tenim opinions força diferents amb les d’en Marc.
Em pensava que seria pitjor. Molt pitjor. Vaig gaudir seguint la gala, fins i tot vaig riure encara que m’avorrís en alguns moments. Però primer deixeu que deixi constància de com de complicat pot arribar a ser intentar seguir un esdeveniment d’aquesta magnitud. Com ja sabeu, la gala dels Oscars (premis de l’Acadèmia) genera moltíssima expectació cada any i és seguida per centenars de milions de persones arreu del planeta. El problema d’un acte amb tanta demanda són les ànsies lucratives de les plataformes de distribució que en tenen els drets. A Estats Units només una cadena tenia els drets d’emissió, i només es podia seguir per internet si eres usuari registrat de la cadena per cable. Fora de l’estat nord-americà, l’emissió també estava gestionada per distribuïdores i emissores privades o de pagament. Per sort, internet és un pou sense fons on internautes i usuaris es rebel·len contra les limitacions i exclusivitats que les multinacionals ens posen. Després de preguntar al senyor Google, vaig trobar un enllaç al Youtube on poder seguir els premis en directe.
Vaig arribar a temps de rebre la benvinguda de Chris Rock, el presentador d’enguany, “als premis de l’Acadèmia, altrament coneguts com els premis escollits per gent blanca”. L’inici va ser fort. Com era d’esperar, la majoria de bromes i gags del presentador van anar dirigits a la manca de pluralitat entre els nominats i al racisme que impera tant a Hollywood com a l’Acadèmia. La crítica a aquest fet era tant necessària com repetitiva i d’interès minvant es van anar convertin els acudits sobre el tema al llarg de la nit. Però Chris Rock no es va mossegar la llengua i això és d’admirar.
Emily Blunt i Charlize Theron van ser les encarregades d’entregar el primer premi de la nit a Spotlight, el film de la
investigació periodística al voltant dels abusos sexuals per part de l’església a Boston. Era l’Oscar al millor guió. La vetllada començava bé. Amb el segon premi, millor guió adaptat, Rayan Gosling i Russel Crowe van ser la parella de presentadors més divertida de la gala, fent broma dels Oscars que tenen i no tenen. Però el primer martiri de la nit no va tardar en arribar: Sam Smith va pujar a l’escenari per interpretar la cançó nominada a l’Oscar Writing’s on the wall, de la pel·lícula Spectre (James Bond). En aquest punt l’enllaç del Youtube per on seguia la gala va dir prou i es va interrompre. Es veu que Disney va fer mans i mànigues per tancar totes les webs i servidors que oferien transmissions en directe. Però més d’un sospitem que internet no va poder amb l’avorridíssima cançó de Smith i va deixar d’emetre intencionadament en aquest moment.
Aquest fet em va portar a un petit periple per evitar perdre el fil dels esdeveniments. Vaig optar per la ràdio. Primer vaig anar a la cadena Ser. Infumable. Sospito que els col·laboradors del programa tenien quelcom més consistent que aigua com a refrigeri, altrament no m’explico aquella olla de grills més pròpia d’un especial Gran Hermano que dels Oscars. D’aquí vaig saltar a la BBC-ràdio. Tot i ser molt més professionals i didàctics, no resultava una opció òptima, el que passava i es deia a la cerimònia es perdia entre les entrevistes a professionals i les explicacions que oferien a l’emissora. Però una vegada més, internet, Twitter especialment, és una font inesgotable de dreceres. Una d’elles em va portar a un vídeo de Youtube penjat per una vietnamita a on vaig poder reprendre la connexió.
M’havia perdut part de la victòria de Mad Max en els apartats tècnics (Vestuari, Disseny de producció, Maquillatge, Edició, Muntatge de só i Efectes de so) i sobretot m’havia perdut l’Oscar a millor actriu secundària per la fantàstica -i guapíssima- Alicia Vikander. Sí que vaig ser a temps de veure un moment interessant: Chris Rock va mostrar-nos imatges de la seva visita a un cinema de Compton (barri marginal de Los Angeles que serveix de títol al film Straight Outta Compton, protagonitzat principalment per actors negres i àmpliament obviat a les nominacions) on va preguntar a diferents espectadors (tots negres) sobre els films nominats. Malgrat la majoria d’intervencions van ser intranscendents, a la pregunta de quina era la millor pel·lícula blanca de l’any, una noia li va respondre By the sea d’Angelina Jolie i Brad Pitt. Chris Rock no va poder contenir la seva reacció de sorpresa i se li va escapar “Uau, ni ells dos dirien això!”. No em vaig poder aguantar el riure.
Després del vídeo va venir la primera sorpresa de la nit. Patricia Arquette va entregar el premi a millor actor secundari a Mark Rylance (Bridge of spies). Era un premi sense un favorit clar. Molts esperaven que fos per Silvester Stallone, desconec si amb un ànim de reconeixement o de burla irònica; i d’altres creien (i crèiem) que seria per Mark Ruffalo. Sigui com sigui, Oscar més que merescut per Ryalnce a qui se li ha de reconèixer la proesa d’haver guanyat el guardó sense haver dedicat ni un segon del seu temps a la auto-promoció i auto-propoganda. No hi ha hagut cap campanya per promocionar la seva candidatura i en tota la temporada de premis no se l’ha vist en actes públics. Tot el temps que la resta d’actors i actrius nominats han dedicat a participar als actes de l’acadèmica, en atendre rodes de premsa, a assistir a col·loquis sobre els seus films, deixar-se veure per gales… Rylance els ha passat actuant en una obra a Londres primer i a un muntatge de Broadway després.
Després de Rylance i el seu elegant discurs d’acceptació (un dels millors de la nit), vam tenir el moment més divertit de la gala. L’humorista i actor Louis C.K., abans de presentar l’Oscar al millor curt documental de l’any, va fer broma dient que aquest era realment l’Oscar més especial de la nit, ja que mai es faran rics els que treballen en el “curt
documental” a diferència de la majoria de nominats a les altres categories, que ja ho són de rics. I encara es va permetre l’acudit de dir “i el guanyador és… Mad Max! No. El guanyador és A girl in the river”. En poc més d’un minut Louis C.K. va estar hilarant.
Tot seguit va ser el torn de recordar els artistes i professionals morts durant l’any. El líder dels Foo Fighters, Dave Grohl va tocar Blackbird mentre s’anaven succeint les imatges (potser és cosa meva, però tinc la sensació que darrerament apareix a tot arreu. Una mica manefla l’ex-Nirvana). Christopher Lee, Maureen O’hara, Omar Shariff, Etore Scola, Alan Rickman, Leonard Nimoy i David Bowie van ser els noms més destacats. La polèmica va sorgir per l’absència d’Abe Vigoda, que interpretava el traïdor Tessio a El Padrí (The Godfather, 1972). Curiós que sí aparegués a l’homenatge Alex Rocco, que interpretava a Moe Greene en el mateix film (el que rep la bala a través del vidre de les ulleres mentre li fan un massatge). En aquest punt Disney va tornar a fer una ofensiva contra la difusió de la gala de forma gratuïta per internet i molts enllaços gratuïts, com el vietnamita que estava seguint, van caure. Ningú va dubtar que va ser només per negocis, res personal.
Per sort la mà de Disney (o el puny tancat) no pot arribar a tots els racons de la xarxa, i no va ser gaire laboriós trobar un altre enllaç funcional. Es va entregar l’Oscar al millor film de parla no anglesa a Son of Saul (Hongria), es va aplaudir enèrgicament al vicepresident dels Estats Units d’Amèrica, va sortir la presidenta de l’Acadèmia a dir que a partir d’ara farien les coses millor i serien més plurals, que els sabia molt greu tot, i Lady Gaga va fer una sentida i compromesa actuació amb víctimes d’assetjament sexual. I sense adonar-me’n ja estàvem al tram final de la gala, quedaven les 4 grans i un parell més. I quin parell, una de calenta i una freda, en aquest ordre.
Primer, un Oscar de justícia divina. El passat 28 de febrer de 2016 les estrelles del firmament cinematogràfic (o del passeig de la fama de Hollywood) es van alinear i van fer possible que després de 5 nominacions als Oscars, després d’haver participat en més de 500 films com compositor (sí, més de 500!), i després d’haver rebut un Oscar honorari el 2007 (aquell que et donen quan ja veuen que han fet tard i volen compensar haver-te ignorat fins llavors) el senyor Ennio Moricone va guanyar el seu primer Oscar en competició per la banda sonora de The hateful eight. Un Oscar que no hauria estat possible sense Quentin Tarantino i el seu amor pel cinema i la seva tossuderia en reivindicar actors, directors i professionals no sempre de la primera línia de Hollywood, qui va insistir en col·laborar amb el geni Moricone per al seu vuitè film. Se’ns dubte un moment per al record encara que quedés eclipsat per l’Oscar a DiCaprio. I després la freda. Sam Smith va rebre l’Oscar pel plom de cançó original composta pel film Spectre de la saga James Bond. No puc amb aquesta cançó. Per més inri, Smith va fer un discurs del tot desafortunat en declarar-se el primer homosexual obertament reconegut en guanyar un Oscar i que va aixecar les crítiques a internet del mateix col·lectiu homosexual pel fet de no ser el primer, ni el segon, en aconseguir-ho.
I després sí, la fantàstica i entusiasmada Brie Lasrsson recollint l’Oscar a millor actriu i DiCaprio acceptant l’Oscar que tant temps portava anhelant. Un DiCaprio que ens va regalar el millor discurs de la nit, a l’alçada d’una estrella com ell. Compromès amb el medi ambient i que va reblar amb la magnífica frase “no donem el planeta per fet, jo no dono per feta aquesta nit”. A continuació Oscar per a un director del que ja vaig parlar en dos recents posts i que encara no entenc aquesta predilecció que tenen a Hollywood per ell, tenia l’esperança que seria per George Miller. El premi a Iñarritu em va fer encarar l’Oscar a millor film terroritzat per la possibilitat que anés a parar a El renacido, per sort, Spotlight de Tom McCarthy va fer cap i cua i es va emportar el màxim guardó tancant una gala que ella mateixa havia encetat.
I això va ser tot. Hi va haver moments absurds i bromes que ningú va entendre, cert, però per poc que pugui l’any vinent repetiré.
Ramon Muns