Enemics, preguntes sense resposta

1640

01El cap de setmana passat l’escenari de l’Espai ETC va acollir la peça del director osonenc Víctor Quintero, Enemics. I quan dic l’escenari, vol dir, literalment, l’escenari. Una posada en escena molt intimista feia accedir els espectadors per la sala gran i com a participants d’un jurat popular, pujaven a l’estrada i n’ocupaven els seients. Llavors, la cortina es tancava i tot -escenari, espectadors, protagonistes i il·luminació- entraven en simbiosi.

L’escenografia, molt simple, reproduïa l’escenari dels fets: dos matalassos, un lavabo, una taula i dues cadires encabits en una suposada cel·la molt petita acollien dos presos, en Rafa i en Fran, que des d’un primer moment es presentaven com a enemics a causa d’un accident del passat.

Amb clares influències cinematogràfiques, la trama es desenvolupa seguint un argument que en un primer moment pot semblar poc original però que mica en mica va agafant forma i descol·loca i alhora sorprèn els espectadors. El guió, escrit amb un llenguatge tarantinesc i característic dels thrillers, vol ser una dura crítica a la societat actual del benestar, al capitalisme i a les grans distàncies entre els estatuts actuals; no només a la societat americana i allunyada de nosaltres per una pantalla, sinó a la vida real que percebem cada dia. De fet, l’obra es construeix sobre la base d’uns fets atzarosos que succeeixen al Mercat Medieval de Vic entre un professor de literatura adinerat de Barcelona i un jove de classe baixa que punxa a la sala Pasternak.

Un drama on els protagonistes, defensats per una actuació més que aplaudida, posen a tela de judici els comportaments que perceben com a normals dins la seva realitat: infidelitats, violència, narcotràfic, consumisme excessiu… – Qui actua bé i qui malament?– Ens pregunten indirectament mentre actuen – Perquè al final… qui jutja les intencions de les teves accions?