Spotlight, El Renacido i Mad Max van ser les guanyadores de la 88a edició dels premis Oscar, que es van celebrar el passat 28 de febrer al Dolby Theater de Los Angeles, una gala marcada per la problemàtica racial que va acompanyar els premis les setmanes prèvies a l’esdeveniment.1456721116_225639_1456731996_noticia_fotograma

Enguany, el premi a millor pel·lícula va ser  per al  film  Spotlight, així com també l’Oscar a millor guió, per Thomas Mcarthy i Josh Singer.  La gran favorita, El renacido, que partia amb 12 nominacions, tant sols es va quedar amb tres premis: millor director per Iñarritu,  segona estatueta consecutiva després que l’any passat se l’emportés per Birdman; millor actor per a Leo Dicaprio; i millor fotografia per a Emmanuel Lubezky, que rebia el tercer Oscar de la seva carrera, des que el 2013 guanyés la primera estatueta per al treball al film d’Alfonso Cuarón Gravity i l’any passat s’emportés el mateix premi per Birdman, aquest cop a les ordres d’Alejandro Iñarritu. Pel que fa a Mad Max, es va coronar com la pel·lícula amb més galardons, sis en total, val a dir que tots de caràcter tècnic. Com podeu llegir, novament l’Acadèmia es va encarregar de repartirfval65ukiwsgdbpyumxs els premis de tal manera que tothom quedés més o menys content.

Pel que fa a la resta de categories, el premi a la millor actriu va caure a les mans de Brie Larson, merescudíssim Oscar després del seu treball a La Habitación. L’Oscar a la millor actriu de repartiment  va ser per a Alicia Vikander (La chica Danesa). En l’apartat masculí, com era d’esperar, Leonardo Dicaprio es va alçar com a gran guanyador de la nit amb l’Oscar a millor actor, premi que se li resistia des del 1994 quan va ser nominat a millor actor de repafotos-de-los-oscar-2016-de-jennifer-lawrence-a-leonardo-dicapriortiment pel seu paper a A qui estima en Gilbert Grape? Mark Rylance, que també partia com a gran favorit, va fer bons els pronòstics i es va endur l’Oscar per al paper de Rudolf Ivànovich a El Puente de los espias.

Com era d’esperar, el film de Pixar Inside Out, s’enduia el premi a millor pel·lícula d’animació, i la hongaresa El Hijo de Saúl es feia amb l’Oscar a millor film de parla no anglesa. En l’apartat musical, el gran Ennio Morricone, amb 88 anys, pujava per segon cop a l’estrada per recollir l’estatueta a la millor Banda sonora original per Los odiosos ocho, després que el 2006 revés el premi honorífic de l’Acadèmia. Morricone va protagonitzar un dels grans moments de la nit, recordant en el seu discurs d’agraïment el seu gran amic i rival John Williams.

Un altre dels escassos moments estel·lars de la nit va ser l’actuació de Lady Gaga, que en un piano blanc va interpretar magistralment el tema Til it happens to you inclòs al documental The Hunting Ground que relata els freqüents casos de violacions a estudiants en els campus universitaris. Tot i la gran actuació, contra pronòstic, la cantant no es va fer amb l’estatueta, ja que aquesta va ser pel tema Bond de Sam Smith  Writing’s on the wall (Spectre).

Quan ens pensàvem que havíem tocat fons pel que fa a les gales amb els premis Goya i Gaudí, l’aclamat humorista Chris Rock, que agafava el relleu de Neil Patrick Harris com a presentador de la nit, (o potser el grapat de guionistes que durant mesos han treballat per dotar l’espectacle més important del món del cinem512925336_20160229025811-kZ0C-U4075858070nYC-992x558@LaVanguardia-Weba de la dosi d’ironia adequada, bones actuacions i glamur que li pertoca) va aniquilar completament les minses esperances que havia dipositat en aquesta gala per tal de tornar a creure en aquests tipus de formats.

No m’allargaré i creieu-me quan us dic que ho podria fer i molt, ja que la quantitat d’adjectius negatius que puc aplicar per explicar el que va ser aquella nit, és molt i molt llarga.  Sabia que la rabieta de Will Smith amb la discriminació entre blancs i negres per les nominacions havia calat fort dins l’Acadèmia, però que l’insubstancial tema ocupés el 100% dels minuts de la gala? Això no m’ho esperava. Blancs i negres, negres i blancs van ser una constant durant gairebé les 4 hores que va durar l’espectacle. Chris Rock va donar el tret de sortida a la nit amb un monòleg de 15 minuts que no va  quallar amb l’espectador, un monòleg dispers que no es va acabar d’entendre. Això nomes va ser el començament: noies escoltes repartint galetes, nens amb maletins demanant qui sap què i entrevistes amb ciutadans de color a peu de carrer (cosa que ja havien fet als Gaudí amb Andreu Buenafuente).

Un espectacle sense espectacles, una gala gris, avorrida, pesada, sense referents cinematogràfics i, com sempre, massa llarga. Pocs van ser els moments brillants de la nit, un d’ells a càrrec de Louis CK, que presentava l’Oscar al millor curt documental i que va ser crític i irònic amb els sous de les grans estrelles i la dificultat dels petits directors per tirar endavant amb els seus projectes

L’Oscar a millor curt documental és l’unic premi en què el seu guanyador tornarà al seu horrible pis a dormir en un Honda Civic.

La inesperada enBB-8-R2-D2-C-3PO-star_wars_MILIMA20160229_0031_11trada a l’escenari dels androides de la Guerra de les Galàxies, R2D2, C3PO i el ressent estrenat BB8, també van propiciar un dels moments divertits de la nit, sota l’atenta mirada innocent de Jacob Tremblay (La habitación). En diverses entrevistes, el jovenet actor ja s’havia mostrat un gran fan de la saga i inclús portava uns botons de la seva americana amb la forma del Falcó Mil·lenari.

De nou una pèssima gala que ni Chris Rock ni la majoria de convidats a sobre l’escenari, van saber conduir i portar cap a bon port. Una gala previsible i amb poques sorpreses, tant a nivell artístic com a nivell cinematogràfic. A partir d’ara mateix comença el compte enrere per veure qui serà el presentador/a de la 89a edició dels Oscars, i com sempre nosaltres romandrem a l’espera pacientment, per tal que quan arribi el moment, poder carregar-nos l’espectacle si aquest no assoleix el nivell esperat. Per cert, ho haig de confessar: a mi si que m’agrada la cançó de Sam Smith.

 

Marc Orra

 

AnteriorEnemics, un thriller osonenc a l’ETC
SegüentAquesta setmana al cinema…
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.