Qui no ha desitjat mai, ni que sigui per uns instants, alliberar-se de tot i fer el que li surti realment del cor, del cap o –sense ser tan fins– el que li surti dels pebrots? Segurament aquest pensament és el que li va passar pel cap a Darren Aronofsky quan va decidir escriure i dirigir Mother!.
El director, un dels màxims talents de la direcció dels últims anys, ha creat un monstre de pel·lícula que amb tota probabilitat serà criticada, odiada i menyspreada per una part dels espectadors. Ara bé, una altra part la situarà de ben segur al lloc que és mereix i amb el temps, tothom s’adonarà que aquell dia, durant dues hores, vam ser testimonis d’un huracà cinematogràfic que ens va atrapar, se’ns va menjar i després ens va escopir sense complexes. Tot plegat, una muntanya russa delirant i hipnòtica on la raó juga un paper secundari i on es deixa pas als instints més primaris de l’esser humà.
Estem davant del treball més ambiciós i irreverent del director de pel·lícules de la talla de Requiem for a dream, Black Swan o The wrestler. Us podria fer cinc cèntims de la temàtica de la pel·lícula, però dubto que, a aquestes altures, pogués arribar a escriure una petita sinopsi que s’ajustés a la realitat. Mother! no enganya en cap moment; és un thriller psicològic que et prepara meticulosament, et fa entrar de ple dins l’acció i fins i tot en algun moment t’acaricia, per després explotar en una anarquia total, que no para de fotre’t cops a la cara.
Aronofsky ha fet el que ha volgut i el que realment li venia més de gust sense importar-li el més mínim què en pensaria el públic o la rebuda que tindria dins el cercles més especialitzats en aquest món. És irrellevant entrar a debatre què ens vol dir el director amb la pel·lícula, si bé és cert que la maternitat hi juga un paper molt important, acaba per diluir-se per mostrar-nos un missatge més profund sobre la creació, la destrucció o la decadència de l’esser humà. Alguns fins i tot arribaran a trobar missatges bíblics o relats messiànics de com morim i ressorgim de les nostres cendres. I tot això, en una sola localització. Una casa al mig del no res, a la qual se li ha donat vida pròpia per convertir-se en un personatge més.
A Mother! no s’ha escatimat en res. La imatge és cuidada, els efectes visuals són impecables i la càmera és mou al compàs dels tempos que van marcant l’acció de cada escena. Tot plegat, com he dit abans, dins d’una casa que sembla un món sencer per explorar.
Evidentment, la potència d’actors de la talla de Jennifer Lawrence, Javier Bardem, Michelle Pfeiffer, Ed Harris, Domhnall Gleeson, Kristen Wiig o Brian Gleeson, tots a un nivell notable, ajuda a arrodonir el producte final. Però mirat fredament, tant els actors com el guió sovint semblen del tot irrellevants. Fins i tot els personatges deixen de tenir nom propi per convertir-se en la mare o inspiradora, el poeta, el metge, la dona del metge o l’editora; ja que el que realment importa a Mother! no són els petits detalls, sinó el conjunt de tota l’obra un cop havent acabat d’assaborir aquest banquet caníbal.
Aquesta no podia ser una crítica convencional, perquè la complexitat del treball d’Aronofsky acaba provocant que qualsevol anàlisi més detallada o específica de la pel·lícula acabi resultant simplista per a una creació d’aquest nivell. Sí, segur que estareu pensant que sóc un xic exagerat (i potser ho sóc una mica) però, després de veure Mother!, he pensat que el millor seria deixar-me portar per les sensacions que m’ha fet sentir la pel·lícula i, perquè no, escriure el que realment em donés la real gana.
