El mes passat vaig proposar un llibre per no moure’s de Catalunya i, amb Un hotel a la costa, ens quedàvem a la Tossa de Mar dels anys de la guerra civil vistos per una família anglesa que hi havia muntat un petit hotel. Sense tornar encara a terres gaire llunyanes, aquesta vegada agafem un vaixell per explorar la Mediterrània amb un escriptor català que hi va seguir les traces dels nostres avantpassats.
El pont de la mar blava és un llibre que recull diversos articles escrits per Lluís Nicolau d’Olwer amb impressions d’un viatge durant els anys 1924 i 1925. Publicat per l’editorial Adesiara i amb una introducció a càrrec de Victòria Alsina, podem seguir l’autor que, exiliat de la dictadura de Primo de Rivera, segueix les passes del cronista medieval Ramon Muntaner. La primera edició del recull és de 1928.
El llibre conté descripcions de paisatges, de viles i ciutats, de la seva gent i de la història, vinculada sovint a la nostra, però també hi ha moltes referències a la cultura grega. En el pròleg a la segona edició, l’autor recorda que aquest és un llibre d’exili perquè és a l’exili que fou escrit, però també perquè es torna a publicar en el seu exili a Mèxic l’any 1945: “ l’original d’aquesta [edició] és l’exemplar que un català, soldat de la República, va dur amb ell a la guerra i a l’exili, i que ha passat de mà en mà pels camps de concentració. L’autor se’n sent orgullós i emocionat.”
La primera parada del viatge és Tunísia i l’illa de Gerba, que el mateix Muntaner va governar durant set anys. Nicolau d’Olwer ens explica, a més, les impressions que li produeixen la ciutat santa de Kairuan, Cartago i la capital, Tunis, on busca traces dels catalans que hi van ser, com Ramon Llull predicant la fe cristiana. No s’oblida tampoc d’un altre mallorquí, Anselm Turmeda, convertit a l’islam i que visqué i morí en aquelles terres:
“Per recollir la veu del poble demano a un dels basters del suk el perquè d’aquella tomba a ple carrer. em respon:
–Era un sant home que morí sobtadament i fou enterrat ací on caigué.”
Una de les parades més importants del viatge de Lluís Nicolau d’Olwer és Sicília, sobretot Siracusa i Palerm, on busca altra vegada petges de la història catalana i fins i tot les tombes reials que hi ha a la catedral. A Sicília s’endinsa també a l’illa per visitar la Barcelona siciliana:
“per les muntanyes baixes i de suaus carenes que et fan de respatller, per la fresca marinada, pels carrers polsosos, pel voluntari allunyament del mar, petita Barcelona!, recordes tanmateix la Barcelona gran. la recordes també pel teu esperit democràtic. el feixisme esgrogueeix, a les parets teves, antigues propagandes electorals i polítiques (sempre d’esquerra): fidel, però, i inalterable roman el testimoni de les inscripcions en marbre.”
Malta és l’última parada d’un viatge meravellós per aquest pont de la mar blava, que l’autor tanca amb un epíleg titulat “meditació històrica” on es pregunta si l’expansió catalana per la Mediterrània era per engrandiment nacional o per domini imperial. Nicolau d’Olwer hi conclou que els catalans el que tenien eren productes a exportar i comerç a exercir i que va ser això que els va portar cap a aquelles ciutats.
