Vaig viatjar a Xile l’any 2018 i un dels llocs que més em va agradar va ser el desert d’Atacama, per això quan vaig veure en una llibreria les Memorias del desierto d’un autor xilè tan reconegut com Ariel Dorfman, no em vaig poder estar de comprar-lo. El llibre, editat en castellà per Tushita edicions, se subtitula “Viajes por el Norte de Chile” i descriu un viatge que va fer-hi l’escriptor acompanyat de la seva dona Angélica Malinarich l’any 2002.

Ja de bon començament l’autor ens explica que ja havia estat al desert, que ho havia fet quan era jove l’any 1962 en un moment en què visitar un lloc tan inhòspit no li feia cap gràcia. En canvi, quan ja amb seixanta anys, National Geographic li va proposar relatar un viatge, va decidir-se per aquest nord de Xile sense pensar-s’ho gens. A més, dues recerques l’esperonen a visitar el lloc: per una banda, la dels orígens de la família de la seva dona Angélica i, de l’altra, anar a la regió d’Iquique on el seu amic Freddy Taberna va ser detingut i executat pel règim del general Pinochet.

No obstant això, abans d’enfilar en cotxe cap al Nord, Dorfman inicia el viatge força més al sud per visitar a Puerto Montt el jaciment arqueològic de Monte Verde, i també visita pel camí el complex d’observatoris astronòmics de Las Campanas, on és molt conscient que el desert no solament exporta minerals, sinó també un cel perfecte per fer-hi observacions que ajuden a conèixer molt millor l’univers.

Del desert d’Atacama li interessa tot, però especialment l’explotació que es va fer de minerals com el nitrat i que van aportar molta riquesa al país, però que han deixat també pobles abandonats i extreballadors que van viure en unes condicions molt precàries. Dorfman observa com és ara el desert, però ens fa també un retrat del que va ser; sempre ho fa acompanyat d’amics i coneguts que l’ajuden a fer-se una idea de tot allò que de mica en mica va descobrint.

Dorfman és conegut, a més d’escriptor, com a activista dels drets humans. Assessor cultural del govern d’Allende, va exiliar-se de Xile quan va començar la dictadura i, de fet, relacionat amb aquest tema, un dels capítols del llibre que m’han semblat més emotius ha estat el de la seva parada a Pisagua:

“Me encuentro frente a la celda donde Freddy Taberna pasó su última noche en la Tierra; estoy aquí, en esta cárcel de Pisagua donde el comandante militar informó a mi amigo Freddy que al amanecer del día siguiente un pelotón de fusilamiento lo iba a ejecutar; recuerdo a Freddy en esta cárcel que, muchos años después de su muerte, se ha convertido en el único hotel de Pisagua.”

Memorias del desierto és, doncs, un llibre per els amants dels viatges, però també de la història de la gent que habita un lloc tan bonic i alhora tan hostil com el desert del nord de Xile.

 

Anterior“Wednesday”, la Família Addams torna
SegüentAquest divendres dia 13 de gener als cinemes…
Avatar photo
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).