Los árabes del mar de Jordi Esteva és un d’aquells llibres que se t’emporta de viatge no solament en l’espai, sinó també en el temps. Subtitulat “Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar” és un viatge que comença l’any 1977 quan l’autor, aleshores un jove i encara inexpert viatger, arriba al Sudán contractat per un institut d’antropologia per fer un reportatge fotogràfic sobre els dinkas i altres tribus de Sudan del Sud. Però aviat descobreix que el que realment vol descobrir són aquells àrabs del mar que recordava de les seves lectures de petit i comença un viatge que no s’acabarà fins molts anys més tard.
“Ya sé que los árabes son el pueblo del desierto, pero para mí siempre fueron un pueblo de mar. Quizá porque de niño, junto a un Mediterráneo salpicado de torres de vigía contra los piratas berberiscos, soñaba con la otra orilla, adonde irían a parar las embarcaciones arrastradas por la tramontana.” [1](pàg. 9)
El viatge a Sudán, tot el que hi aprèn i, sobretot, la gent que hi coneix, l’acaba portant a instal·lar-se durant cinc anys a Egipte i abandonar el projecte que tant l’havia atret:
“Los árabes del mar me llevaron a los del desierto. Me encontré fotografiando la vida cotidiana de los oasis de Egipto, otro mundo que se iba en silencio, poco a poco, como engullido por una gran duna. Mi querido proyecto sobre los árabes del mar fue quedando relegado hasta caer en el olvido” (pàg. 138)
Però Esteva acabarà retornant a la seva antiga dèria de conèixer el que queda d’aquells àrabs que havien arribat a conèixer la força dels monsons i a navegar per l’Oceà Índic fins arribar a la Xina. Ho farà molts anys després, el 2002. És aleshores que s’inicia la segona part d’un llibre que comença a Dubai i passa per Oman fins arribar a Zanzíbar. Trobar el que queda d’aquells àrabs del mar converteix el viatge en un recorregut per la forma de ser d’una gent que acull l’autor i li explica la història dels seus avantpassats alhora que li mostra el seu present:
“Aquella noche, mientras Assem dormía profundamente, encendí una lámpara, abrí el bloc de notas y comencé a escribir para que nada se me escapara. Gracias a todas las personas que iba conociendo, mi periplo avanzaba. Al día siguiente viajaría a la escarpada península de Musandam, en la entrada del Golfo Pérsico. Sentí una vez más la excitación de la partida, del viaje dentro del viaje.” (pàg. 267)
Així, doncs, més important que els llocs per on passa Jordi Esteva en aquest trajecte pels ports d’Aràbia acaba essent la gent que hi coneix, per això quan ja és a punt de tornar a casa i ha complert el seu objectiu de conèixer la història dels àrabs del mar ens diu:
“Desfilaron ante mí los rostros de mi viaje. Como los eslabones de la sisila de los árabes, un personaje me había llevado a otro y, si en algún momento pareció interrumpirse la cadena, el azar se había encargado de engarzar un nuevo anillo.” (pàg. 478)
Los árabes del mar és un llibre que convida al viatge i a la descoberta d’una gent i d’uns paisatges que sovint queden massa amagats rere un gran feix de prejudicis d’un Golf Pèrsic que continua essent geopolíticament un dels punts més calents del planeta.
[1] ESTEVA, Jordi. Los árabes del mar. Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar. Ediciones Peninsula, 2006