La Wendy és una noia autista de 21 anys que viu a Califòrnia. És admiradora absoluta d’Star Trek i li agrada molt escriure. Un dia veu per la televisió un anunci d’un concurs de guions sobre Star Trek que presenta Paramount Pictures i s’hi vol presentar. Per això, i malgrat les seves rutines diàries, s’esforça per escriure un guió perfecte. El fet de tenir autisme li proporciona moltes complicacions a través de l’aventura que emprèn per culminar la seva missió: entregar a temps el guió al qual tant d’esforç ha dedicat.
Cal destacar l’actuació brillant i sublim de Dakota Fanning. Ambdues germanes Fanning tenen un especial talent per a la interpretació d’emocions humanes complicades, i això es pot percebre dins la gran pantalla. També valoro positivament la relació que s’estableix entre les dues germanes de la ficció durant tot el film: una relació que acaba amb la comprensió i l’empatia per l’estat de la Wendy.
Grans cites que caldria anotar dins d’una llibreta poden ser: “No tinguis por, Jim, allò desconegut és allà perquè ho conquistem; no perquè li tinguem por”. Bona banda sonora, amb un estil que fa recordar a la de Juno, i una escenografia i posada en escena força treballada. Aquesta pel·lícula cal tornar a veure-la i així gaudir-la per partida doble.
Trobem un rerefons filosòfic dins del film: l’autisme es tracta d’una manera natural i gens convencional de com estem acostumats a veure dins del cinema. Aquest metratge ens ensenya que cap malaltia, per molt complicada que sigui, no ha de condicionar la nostra vida i l’hem de vèncer fent front a les adversitats que se’ns presenten.
D’altra banda, es barreja el to dramàtic proporcionat per la situació de la protagonista amb moments còmics, com per exemple, una conversa entre la Wendy i un policia en Klingon. També el gos de la protagonista amb l’uniforme de l’Enterprise. Hi ha moltes picades d’ullet al món d’Star Trek que la Wendy ho assumeix cap a la seva pròpia vida.
El guió que ella crea no tracta de Star Trek. Només n’és l’escenari. El que intenta dir mitjançant l’escriptura és que sap que és diferent i que intenta comprendre la seva situació, però que no permetrà que obstaculitzi els seus objectius. Com el senyor Spock.
Sense ser conscient, apel·la a l’empatia i l’amabilitat de l’espectador. He trobat que la Wendy és un personatge entranyable, amb un cor més gran que les seves circumstàncies, i això la fa ser sensible i diferent.
Hi ha un aspecte negatiu, però. La relació que sorgeix entre en Sam i la Wendy queda una mica a l’aire i no es defineix amb claredat. En Sam simplement la vol ajudar, o hi ha quelcom més profund? Són dubtes que em sorgeixen després de veure el desenllaç del film. Podem esperar per d’aquí un parell d’anys una segona part de la pel·lícula i resoldre els meus interrogants?
Ja feia temps que no es parlava de Star Trek al cinema, i aquest film és una bona forma de fer renéixer la mítica saga des d’un punt de vista diferent sense decebre els trekkies més fanàtics.
