Vaig arribar a L’illa de les tres taronges de la millor manera: per recomanació d’una amiga i segurament la persona que millor em coneix a tots els nivells, però sobretot en el pla literari. Tot i que es va publicar el 1983 mai havia sentit a parlar de la trilogia de la Crònica del món conegut fins que me’n va parlar la Irene, però resulta que han tornat a agafar volada arran de la reedició que Rosa dels Vents ha fet d’aquesta fantasia èpica en català plena de llegendes, profecies i aventures inspirades en la geografia i la història dels països catalans.
El protagonista d’aquest primer volum és Roger d’Adià, un soldat que es veu obligat a ajudar Montcarrà, també coneguda com l’Illa de les Tres Taronges, a superar les desgràcies que viu a causa d’un rei mig boig. Així és com Roger i els seus amics, el seu criat Poncet i el poeta Guiamon, s’embarquen en una missió per recuperar l’Estendard de l’Illa de les Tres Taronges conduïts per la força d’una profecia misteriosa. Al llarg del camí, aquest peculiar escamot haurà d’enfrontar-se a profecies, criatures mitològiques, traïcions, guerrers de tota mena i aventures d’allò més diverses.
L’univers de Fuster, ambientat als paisatges i llegendes dels països catalans, beu de les grans obres de fantasia —és impossible no pensar en Tolkien!—, però ho fa amb una mirada molt pròpia, molt nostrada que sentireu molt propera. Els paisatges, les llegendes i fins i tot l’estil tenen ressons de la cultura catalana. Roger d’Adià és l’Enees català.
Però a més de presentar-nos una epopeia captivadora, Fuster destaca per un llenguatge d’aroma arcaïtzant i amb un to de crònica medieval que alimenta la sensació que llegim una història ancestral d’aquelles que es transmeten a la vora del foc de generació en generació.
Tot i estar escrita fa més de quaranta anys, la novel·la té un ritme àgil que t’empeny a seguir i seguir. El seu valor rau tant en la construcció del món èpic i fantàstic com en la manera com Fuster manté la tensió i l’atenció al llarg d’un viatge captivador capaç de resistir el pas del temps. Llegir aquesta novel·la és una aventura en si mateixa, ja que el lector se sent part d’una èpica catalana reconeixible i propera que encara avui dia encisa.
L’illa de les tres taronges et deixa amb ganes de més, així que corro a la llibreria per llançar-me de cap a L’anell de ferro i El jardí de les palmeres. Que la festa continuï!
Agradarà a…
A qui busqui una bona aventura amb herois, profecies i paisatges imaginaris, però amb gust de Mediterrani i catalanor.
No agradarà a…
A qui la fantasia i l’èpica no els digui gaire res.
