Fa un any, si li haguessis dit a qualsevol treballador —tenint en compte que el 70% dels treballadors d’aquest país treballen sota condicions precàries i que el sou mínim és de 950 dividit en catorze pagues (ha!)— que l’any que ve se’l podria passar tombat al sofà, amb una cervesa a la mà, mirant-se els catàlegs sencers d’Amazon Prime, Netflix, HBO i Pornhub, de seguida t’hagués dit: «on firmo?». Després de passar-se mitja vida treballant deu hores al dia —a no ser que siguis autònom (mai pares) o funcionari (mai comences)—, segur que el pobre estava convençut que necessitava uns mesos per centrar les idees. Relaxar-se. Un viatget a al Carib (en un resort que t’impedeixi veure el dia a dia real dels locals, evidentment), molt sol i poc estrés. Un sofà amb batamantas incorporades. I massatge cervical. I una xinesa que et faci la pedicura. Com que, amb el sou mínim no pots fer tot això ni boig, un s’ha de conformar amb mirar les pel·lícules que s’estrenen. Segueix sent un pla de putíssima mare.
El que ningú va tenir en compte és que el terme «qualsevol treballador» també inclou als actors. Als gaffers. Als tècnics informatics. Als putus directors i guionistes. Collons. Com algú es podia imaginar que tota aquesta gent també eren persones i, com nosaltres, tenien el dret de descansar? És evident que ningú pensa amb la gent que treballa al cinema. O a la tele. No fotem, és com pensar que per a un futbolista, la burocràcia existeix. És absurd. Ni tan sols han d’anar a entrenar. Partit dues vegades a la setmana i apa, tothom content. Algú que es guanya la vida fent feliç a la resta de gent no mereix cap mena de crèdit per part nostra. Això va així. Pa i circ, amics meus. El que aquesta il·lusió de «festa» permanent ha provocat, és una falta d’alegria que no és normal. La gent no s’esforça gens en ser feliç. Ja ningú vol fer bromes.
Aquest any, després del Festival de San Sebastià, una cosa va quedar clara: la cultura està deprimida, així, en general. Artistes i tècnics. Tot Déu.
Avui han sortit les nominacions dels Globus d’Or. La millor pel·lícula és sobre una senyora vídua que es queda sense codi postal (perquè el seu poble miner ha mort), ha d’anar a treballar a Amazon dos mesos a l’any per poder viure en una furgoneta els mesos restants. Nomadland, es diu la pel·lícula. La resta, un judici per la llibertat d’expressió, un guionista alcohòlic amb un peu a la tomba i una de l’Anthony Hopkins. La que queda encara no s’ha estrenat. De veritat? Tan malament estem? A veure, no són males pel·lícules, però no ho havíem passat tan malament des de l’any en què The Artist va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula. Allò va ser un toc d’atenció. I sí, podeu dir-me el que vulgueu, però The Artist és una porqueria. Entenc que a l’època en què gravar el so en directe era impossible, això era el que es portava, però a ple 2012, em sembla un atemptat contra la història. Espero que, després de gairebé 10 anys no hagi estat el primer en dir-ho. Podríem deixar les coses en pau a l’època que els pertoca? Hi ha com una mania recurrent de tirar sempre enrere. Sé que la història és cíclica, però això no ha de per què ser bo. Ja ho diuen, l’ésser humà és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. Suposo que ho devia dir algú com Darwin.
La cosa és: si aquest any he de fer la cobertura completa dels premis, espero que vingui l’Ignatius Farray per animar la vetllada. Almenys hi haurà algú amb ganes de gresca.
