Any 2025. L’auge de l’extrema dreta ha posat la lupa al país de la llibertat, on els tirotejos escolars són tan freqüents com les salutacions feixistes dels seus polítics. El capitalisme més radical avança a ritme desenfrenat, colonitzant el clima, els recursos sanitaris i les ganes de viure de la població, engendrant pobresa i caos a cada passa.
Donald Trump, un magnat alimentat per l’odi i el complex d’inferioritat envers la figura paterna, ha decidit posar tots els recursos estatals al servei d’Elon Musk, un ment torbada per un impuls evolutiu apocalíptic que amenaça amb destruir mig món per tal de satisfer els seus desitjos més foscos: crear una humanitat capaç de fer simbiosi amb la seva tecnologia, una perfecció que, fins ara, només havia estat a l’abast dels Déus furibunds, impàvids davant la fam, les guerres i les injustícies d’aquest món.
I sí, tot això pot semblar part d’una nova entrega de Robocop, on la violència d’aquell Detroit rebentat per els alts índexs de criminalitat ha arribat a la resta del planeta. Però no. No parlem de cap ficció especultaiva distòpica. Això és avui. Ara mateix. El moment en què veiem la veritable cara de LA LLIBERTAT, una cara més fosca que l’anus de J.D. Vance.
I aquí arriba la gran pregunta: hi ha solució?
Bloody Nose, Empty Pockets/Bowling for Columbine
Abans de respondre la gran pregunta, cal posar una mica de context. L’any 2020, a la perifèria de Las Vegas, la meca americana per excel·lència, tancava el The Roaring 20s, un bar on hi desfilen tot de personatges pintorescos, ben bé com si parléssim de l’infern de El Bosco.
Els clients habituals han fet del local la seva segona llar i, com a companys de copes, els cambrers, a qui consideren una família. A mida que ens hi anem passejant, ens trobem amb actors oblidats, músics addictes, veterans de guerra i un sense fi de mutilats abandonats pel sistema. Beuen, filosofen, s’abracen, tornen a beure, s’estimen, tornen a beure, s’odien, segueixen bevent, algun d’ells consumeix un cactus màgic, xupitos, whiskey, s’adormen, es desperten. En definitiva, es fan companyia. Després d’avui, aquesta gent haurà de seguir amb la seva vida sense un lloc on tornar quan la realitat els faci fora de casa.
A partir d’aquest moment, cal parlar de Michael Moore. Perquè, a quina realitat s’enfronta aquesta gent?
Segons el documental Bowling for Columbine, estrenat el 2002, la cosa era clara: penúries i més penúries. I a dia d’avui, lamentablement, tot segueix igual.
Als EUA les armes de foc es fabriquen gairebé com joguines. Cada any surten de les fàbriques nord-americanes més de 13 milions d’armes noves per alimentar el mercat interior. De fet, el 2020 —en plena pandemia— es va batre rècord amb 17 milions d’armes venudes dins del país, i el 2021 es va superar amb 23,4 milions. Per si no n’hi hagués prou, els EUA també són líders en exportacions: el 2021, per exemple, van exportar 666.616 armes de foc arreu del món (una mica menys que l’any anterior, tot sigui dit). Amb aquesta inundació de pistoles i rifles, no és d’estranyar que hi hagi més peces d’artilleria en mans civils que ciutadans al país.
Naturalment, aquest arsenal de consum de masses fa sonar la caixa registradora. La fàbrica de la mort crea molta vida… econòmica: uns 400.000 llocs de treball depenen del negoci de les armes (entre feines directes, proveïdors i serveis induïts). Els salaris d’aquests treballadors superen els 25.000 milions de dòlars, i l’impacte total al PIB és d’uns 80.000 milions anuals. Sí, heu llegit bé: 80 mil milions guanyats venent pistoles, fusells i munició. el capitalisme té un nou eslògan: In Guns We Trust.
Tirotejos escolars (2002–2025): l’horror rutinari
Tanta arma escampada té conseqüències: fins i tot els centres educatius s’han convertit en polígons de tir esporàdics. Des del 2002 fins avui, els EUA han patit més de 1.300 tirotejos escolars, sumant centenars de morts i milers de ferits. Entre els cursos 2000-01 i 2021-22 es van registrar 1.375 incidents armats en escoles de primària i secundària, que van deixar 515 morts i 1.161 ferits.
La tendència, lluny de remetre, empitjora: el curs 2021-22 va ser el pitjor de la història, amb 327 tirotejos en un sol any acadèmic. Més tirotejos que classes l’any.
A continuació, un top 5 (quin horror haver de fer rànquings d’això) dels tirotejos escolars més notoris des de 2002, classificats per nivell de carnisseria i infàmia mediàtica:
- Virginia Tech (2007)
En aquesta universitat de Virginia, un estudiant obre foc amb dues pistoles semiautomàtiques (models Glock 19 i Walther P22) i mata 32 persones, deixant 17 ferits de bala. Va ser la massacre més mortífera mai esdevinguda en un centre educatiu als EUA. La matança va rebre una cobertura mediàtica massiva internacional i va desfermar crítiques ferotges a la cultura armamentística nord-americana. Es va obrir (un altre cop) el debat sobre la violència, les armes i la salut mental… Debat que, com és habitual, va ser protagonitzat per un Charlton Heston desfermat.
2. Escola Sandy Hook (2012)
Un jove de 20 anys carregat amb un rifle d’assalt AR-15 (un Bushmaster XM-15) irromp en aquesta escola de primària de Connecticut i assassina 26 persones (20 nens de 6 i 7 anys i 6 educadores). Altres 2 víctimes queden ferides en l’atac. L’atrocitat més horrorosa en una escola primària de la història dels EUA. Els mitjans es van omplir de memorials per les criatures i de tertúlies indignades que reclamaven controls d’armes més estrictes. Es va parlar de prohibir rifles d’assalt i carregadors de gran capacitat, i fins i tot es va veure algun polític plorar per la tele… Però, passat el xoc inicial, la inèrcia política i la memòria fugaç del públic van diluir qualsevol canvi real. El fantasma de Charlton Heston seguia allà.
3. Institut Stoneman Douglas, Parkland (2018)
El dia de Sant Valentí de 2018, un exalumne de 19 anys torna al seu institut de Florida armat amb un rifle semiautomàtic AR-15 (Smith & Wesson M&P15). Obre foc indiscriminadament i mata 17 persones, ferint-ne 17 més de gravetat. Aquesta tragèdia esdevé el tiroteig més mortífer en un institut de secundària als EUA, superant fins i tot el famós cas de Columbine (1999). La reacció mediàtica va ser enorme, però aquí va passar una cosa diferent: els supervivents adolescents es van organitzar i van alçar la veu. De la nit al dia van néixer moviments com Never Again MSD i la marxa March for Our Lives, amb els joves de Parkland convertits en activistes televisius exigint controls d’armes. La premsa va fer-los altaveu i fins i tot els polítics van moure fitxa: Florida va aprovar noves restriccions (irònicament, combinades amb autoritzar professors armats). Per un moment va semblar que potser, només potser, el país despertava… Fins que el següent escàndol va ocupar els titulars. Si Charlton Heston hagués estat viu, hagués estat d’acord amb carregar els professors de bales i rifles d’assalt. «Molt millor que els llibres i el guix», hagués dit.
4. Institut Santa Fe, Texas (2018)
Només tres mesos després de Parkland, un altre estudiant protagonitza una matança al seu institut. Un jove de 17 anys, armat amb una escopeta calibre 12 i un revòlver del seu pare, obra foc en una classe d’art i mata 10 persones (8 companys i 2 professors), causant 13 ferits més. El tiroteig més mortífer des de Parkland però, malgrat tot, la reacció local va ser de resignació més que d’estupor. «Sempre havia pensat que tard o d’hora passaria aquí també», confessava una alumna de Santa Fe. A aquestes alçades ningú se sorprenia que la tragèdia els hagués tocat a ells. La premsa nacional, ja saturada de massacres escolars aquell any, va cobrir el cas sense tant de rebombori com l’anterior. Als informatius, el governador de Texas va dir les frases de manual i poca cosa més: «és una pena» (seguits de 30 segons de silenci interromputs pels seguidors de Charlton Heston). El país ja sembla insensibilitzat davant aquesta rutina macabra.
5. Escola Robb, Uvalde (2022)
Un noi de 18 anys entra a sang i fetge a l’escola elemental Robb d’Uvalde (Texas), armat amb un rifle d’assalt AR-15 (model Daniel Defense DDM4) i assassina 19 nens i 2 mestres, deixant 17 ferits més en el seu atac. L’operativa policial va ser desastrosa: centenars d’agents es van esperar interminables 75 minuts al passadís mentre el tirador seguia dins, per por al seu rifle «de guerra», incomplint tots els protocols d’actuació immediata. Aquest fiasco policial va centrar bona part de l’atenció mediàtica, eclipsant per moments el debat sobre les armes (afortunadament el record de Charlton Heston és cada vegada més difós). Tot i així, l’indignació general va ser tan gran que miracle! el Congrés dels EUA va aprovar, unes setmanes després, la seva primera llei federal de control d’armes en gairebé 30 anys. Per descomptat, cap mesura podia ressuscitar les víctimes ni evitar que el bucle es repetís: Uvalde es va sumar a la llarga llista de noms gravats al memorial de l’horror nord-americà, mentre la vida (i els negocis) seguien endavant. Potser Charlton Heston ja no era allà per lluitar per la llibertat, però Donald Trump en recollia el testimoni anunciant la seva precandidatura per al 2024.
La cultura de la por als mitjans: pànic a l’audiència
No obstant, si el negoci de les armes mou muntanyes de diners, el negoci de la por no es queda enrere. Els mitjans de comunicació han après que el terror ven. Cada tiroteig massiu, cada crim brutal, es converteix en espectacle de 24 hores: edicions especials, grafismes cridaners de Breaking News i reporters assedegats de sang als escenaris del crim. Aquest bombardeig constant de violència televisada té un efecte: acabaràs pensant que el món és un lloc infernal on surts de casa i et disparen. No és broma. El professor George Gerbner ja va descriure als anys 70 el Mean World Syndrome (la síndrome del món pervers): veure violència arreu, a la tele, als diaris, a Twitter… fa que la gent visqui amb ansietat, por i pessimisme. Tothom està convençut que el perill és a tot arreu. I és que una població espantada és una població dòcil.
Les dades corroboren aquesta distorsió entre realitat i percepció. Mentre els delictes violents han caigut un 74% als EUA des de 1993, la majoria de nord-americans creuen que la inseguretat no para de créixer. En 20 de 24 enquestes anuals Gallup des de 1993, més del 60% dels adults van afirmar que el crim havia augmentat respecte a l’any anterior. Fins i tot recentment: un 77% dels nord-americans el 2023 pensava que la delinqüència anava a pitjor, tot i que les estadístiques oficials mostraven el contrari. És a dir, la gent té més por del que toca perquè viu immersa en un relat mediàtic apocalíptic. Quan cada nit els noticiaris obren amb assassinats i tirotejos, la realitat objectiva és irrellevant: importa la percepció, i la percepció està distorsionada pel lent refrany televisiu de «si sagna, enganxa» (i si no, només cal que veieu Nightcrawler).
No és casualitat: els mitjans sensacionalitzen la violència perquè dona audiència. Un segrest, un tiroteig, un homicidi morbós… són un clickbait perfecte. Les cadenes de notícies sobreexposen crims i tragèdies per donar la impressió que el caos és omnipresent, i així l’audiència, atemorida, no s’atreveix a canviar de canal. Com més por té el públic, més minuts de pantalla consumeix, i això significa més ingressos publicitaris per a les corporacions mediàtiques. S’ha creat un cercle viciós pervers: la violència real alimenta la por mediàtica, i la por mediàtica alimenta la demanda de més violència real (o continguts que ho semblin) a les notícies.
I quin és l’impacte psicològic d’aquest fenomen? Doncs una societat en estat d’alerta permanent. Milions de persones viuen pensant que el seu país és poc menys que una zona de guerra, mentre compren més pistoles «per protegir-se» i assumeixen com a normal viure espantats. L’ansietat col·lectiva es dispara, la desconfiança en l’altre (no fos cas que sigui un criminal) s’enquista, i els nens creixen fent simulacres de tiroteig a classe com qui fa simulacres d’incendi. La por s’ha comercialitzat i forma part de la vida quotidiana. Terrorisme domèstic, en diferit, patrocinat per les notícies de les 10.
Als Estats Units la violència s’ha convertit en mercaderia: es fabrica en sèrie (armes per donar i per vendre), es consumeix en carn pròpia (tirotejos rutinaris a les escoles) i s’emet en prime time (portant el pànic a cada llar). Un espectacle distòpic on tothom hi guanya diners menys les víctimes. The show must go on, diuen. I efectivament: el terror continua, fent-se cada vegada més palès, paralitzant-nos de por al sofà mentre els comerciants de la violència compten dòlars tacats de sang.
Així que sí, arribats a aquest punt, us dono la solució. Tanqueu la tele i aneu al bar, que allà, com a mínim, el soroll de les escurabutxaques farà d’armilla antibales.
