Charles Burns és un autor que té la impassibilitat dels seus personatges: introvertit, asocial, seriós, no és simpàtic, però tampoc antipàtic, perfectament educat, i sempre immers en un món interior ple de coses retorçades, de malsons i visions que farien embogir qualsevol. Burns s’assembla molt a en Brian, el seu últim heroi del còmic Laberintos (el primer volum d’una trilogia de Reservoir Books). Perquè, a vegades, els autors s’assemblen als seus protagonistes.
Per qui no el conegui, Burns és l’autor de l’obra de culte Agujero negro, de 2005, d’estil net, en blanc i negre, i amb personatges estranyament estàtics. De fet, aquí torna a mostrar la joventut, i en concret la pubertat, com la part més fosca de la vida; una experiència incòmoda, kafkiana, lychiana, en què els joves descobreixen què poden amagar i sempre viuen dominats per la por de nous descobriments.
La paranoica i terrible normalitat
Tornar a ser jove? Sembla impossible, però mentalment podem fer-ho gràcies a obres com aquesta. Però no és un viatge fàcil ni de bon gust. En el camí trobarem vergonya, frustracions, inseguretats, rebuigs i pors. És al mateix temps fascinant i repugnant. Fent aquest trajecte cap a la temible pubertat del personatge principal, recordem la nostra i tots els records i malsons tornen a brollar com una font oblidada, agra i trista.
Situem la història a finals dels anys setanta o principis dels vuitanta. En Brian, un noi solitari amb un món interior molt ric i complex, es passa el dia fent dibuixos pertorbadors. Són el seu refugi i el seu tresor més preuat. Sortirà del seu propi món quan, a poc a poc, aprèn a conèixer la Laurie i se sent atret per ella. La Laurie accepta entrar dins de l’univers d’en Brian i serà la propera protagonista de la següent pel·lícula que ell rodarà en format Super 8.
El que sembla normal i lluminós es torna fosc i espantós. Com passar d’un somni a un malson. És com si les vinyetes fossin creades per la ment de David Lynch. Un Blue Velvet (1986) sorprenent i emocional, ple d’entorns surrealistes i angoixants envoltats d’una freda normalitat, dels quals el lector només vol apartar la mirada, i que, no obstant això, vol també continuar llegint.
El cinema com a vehicle
El cinema és present a Laberintos. Potser també per aquest motiu, l’obra m’ha semblat molt propera i m’ha recordat al meu jo adolescent. Dos exemples clars i remarcables: el personatge principal roda films casolans en 8 mm i és un fan incondicional dels films clàssics de ciència-ficció dels anys 50, amb especial atenció a Invasion of the Body Snatchers (Don Siegel, 1956).
Val a dir que la tesi de la pel·lícula de terror com a metàfora de la pubertat no és nova. Per tant, el punt admirable aquí és la manera com Charles Burns fa que el seu món sigui tan incòmode: la seva distribució de la imatge és estricta, esquemàtica, es pren tot el temps del món narrant la història a un ritme uniforme, sense pressa. D’aquesta manera, els efectes de xoc cerebral d’aquest moment vital són molt més traumàtics.
El cinema és vehicle, però també pausa. Vehicle, perquè narrativament és necessari per crear la història, i pausa perquè serveix als protagonistes (i als lectors) poder tenir un moment de tranquil·litat i desconnexió. No obstant això, quan la llum del projector s’apaga, Charles Burns aprofita la indefensió dels protagonistes i torna a la càrrega (amb tota la força del color). Perquè tots sabem que l’adolescència és plena de cops mentre fem la recerca de la pròpia identitat i, sovint, en un complicat laberint que et porta a llocs horripilants i estranys.
Agradarà a…
Lectors de propostes úniques i sinceres que et remouen per dins i et deixen una mica tocat.
No agradarà a…
Aquells lectors que no hagin cicatritzat encara les ferides del seu passat.
