Quan et cau a les mans un àlbum de Beatrice Alemagna ho saps. El seu traçat despreocupat i el contrast entre colors foscos i naturals amb punts de color molt intensos fan els seus llibres únics i irrepetibles a nivell visual. En aquesta ocasió, pàgina rere pàgina no podreu evitar mirar els cabells taronja fluor de la protagonista.
Pel que fa al contingut, els seus àlbums presenten una simplicitat però alhora una profunditat i una intensitat com poques. A La Berta i jo, una nena s’entrebanca i es fa un pelat al genoll. Dies després li surt una crosta, però no li agrada gens i vol que marxi. La crosta no marxa, així que li posa nom, “Berta”, i mira d’acostumar-se a la seva presència. Finalment, un dia la crosta marxa.
A priori, aquesta història potser no us diu res, però si us pareu a pensar veureu que la protagonista aprèn a acceptar que a la vida s’ha de passar per moments que no ens agraden, però que cal tenir paciència i acostumar-s’hi.
La gestió de la frustració i l’acceptació d’allò que no podem canviar són els ensenyaments que planen per aquest llibre, que no només acompanya els més menuts, sinó també els adults. Personalment m’ha anat bé recordar que hi ha coses a la vida que són com una crosta que cal carregar i que no marxa així com així, sinó que forma part d’un procés que cal transitar.
Un llibre que enamora per la seva senzillesa i lirisme.
Ver esta publicación en Instagram
