Khimera es pot considerar una novel·la de ciència ficció, i aquí precisament rau la gràcia del llibre, perquè a mesura que vas llegint no saps què forma part de la ficció i què forma part de la realitat.
Pérez Gellida ens situa en un 2054 en què —literalment— ens hem carregat el món amb una guerra global que ha acabat amb la vida de milers i milers de persones i que ha portat a les grans corporacions mundials a controlar tot el món gràcies al triomf rotund i devastador del capitalisme. L’escenari principal és un món absorbit per la tecnologia on ningú pot escapar del control i l’escapçament de les llibertats, on l’escletxa social entre rics i pobres és encara més profunda i en què les masses es veuen oprimides per aquells més poderosos sense poder fer res per desempallegar-se’n. En fi… això que deia, que no saps si estàs al 2054 o al 2016.
Malgrat una realitat fosca i tenebrosa a la novel·la no hi podia faltar una resistència, un grup que lluita des de la clandestinitat contra els peixos grossos de la societat i que intenta que el món canviï per sempre més i que viu una aventura perillosa en un món hostil.
El que sorprèn de la novel·la no només és el seu realisme, sinó la capacitat que té l’autor per donar versemblança als fets i fer-nos creure que no és novel·la sinó un vaticini, una premonició d’un futur no gaire llunyà. Carrega de reflexió i de preocupació tot aquell que la llegeix i ens interpel·la a fer alguna cosa per tal que els nostres fills mai hagin de veure allò que ens narra amb un aterrador realisme.
El conjunt arriba al clímax amb una narració cinematogràfica que sembla emergir d’una superproducció de Hollywood plena d’efectes especials, màquines i tecnologia futurista a tots els estrats de la societat. El ritme i la lleugeresa del text et fan avançar a un ritme vertiginós fins un final ple de sorpreses i carregat d’esperança.
Llegiu-la perquè no us deixarà indiferents.