Peyu! Crec que el nom ja ens evoca a la fama que ha anat adquirint durant els últims anys. L’APM, Versió Rac1 i els múltiples monòlegs que ens ha anat oferint al llarg de la seva carrera. Aquest passat divendres 2 d’octubre tots vam asistir al Cirvianum de Torelló predisposats a riure una estona amb el famós monologuista, i així va ser. No hi va haver ni una sorpresa. Volíem passar una bona estona i la vam passar.
La posada en escena no era gens convencional. Un Peyu imitador de gestos i físic de Steve Jobs ens va oferir un monòleg de les accions més quotidianes camuflades en una presentació d’una nova aplicació per viatjar a través del temps. Molt bé, nois! Una gran manera de presentar un monòleg. Sens dubte, diferent, atrevida i molt original.
Ara bé, la veu en off que acompanyava l’acte i que animava (o amenaçava) el protagonista a seguir la presentación de l’app i deixar de banda els monòlegs em va fer sentir incòmode en més d’una vegada. Vaig gaudir molt de les parts on es reia de les accions més quotidianes, sobretot perquè m’hi sentía identificada. Però la veu en off interrumpia les meves rialles fins al punt que durant els últims monòlegs només patia perquè la veu no aparagués i em deixés seguir escoltant les peripècies.
Digue-me simple o minimalista, però em quedo amb els monòlegs de tota la vida: escenografia bàsica i enginy per transformar tot allò que ens sembla vanal en una manera de veure la vida amb més humor.