El nivell acadèmic dels alumnes any rere any ha estat un tema recurrent en l’àmbit de l’educació que ha anat més enllà de les sales de professors, ja que s’han escrit incomptables articles periodístics sobre competències bàsiques, comprensió lectora, informes europeus, la formació del professorat… Opinions, experts, dades de tot tipus, però qui sap què està passant realment a les aules? Fàcil: els professors, els que són a la trinxera, els que viuen l’educació des de primera línia. Curiosament, tot i que segurament són els que més saben del tema, els professors solen ser els menys escoltats, els més criticats i a qui més s’acusa d’aquesta davallada del nivell dels alumnes. Com a professora, era inevitable acostar-me a Incompetències bàsiques, un testimoni, des de dins, del pa que es dona als instituts i de quina és la situació de l’educació.
Confesso que la lectura d’Incompetències bàsiques m’agafa en un moment de flaquesa. Unes setmanes abans de llegir el llibre, un alumne em va dir “filla de puta” i un altre em van amenaçar amb donar-me una pallissa, una situació semblant a la que explica Bardera a la primera pàgina. En aquell moment vaig tenir una crisi de valors. “És normal que t’insultin? Haig de suportar que m’amenacin? Què faran ara amb aquests alumnes?”. I la menjada de coco continua a un nivell més profund: “Com hem arribat fins aquí? Què fa el sistema pels seus treballadors? On queda la salut mental del professorat?”.
En aquest llibre, Bardera dona resposta, des el seu punt de vista i el de molts professors, a algunes d’aquestes preguntes que em faig. Amb exemples i experiències personals que podrien ser les de molts altres professors, l’autor explica com de desprotegits estem els professors, en quina situació es troba la nostra salut mental, com de nefasta i inútil la formació que rebem, etc. També ataca algunes “cagades” del sistema com els treballs de recerca, el treball per projectes o el famós màster de secundària o, com ell l’anomena, el Màster del Universo.
M’he identificat molt amb tot el que explica Bardera, però sobretot, amb les pàgines en què parla de tota la feina que hem d’assumir els professors més enllà de les nostres classes i com la societat creu que ha de ser la nostra feina: “Si no vols tenir problemes, has d’entreterir-los amb jocs, gimcanes, cançons i pantalletes perquè la teva feina és guardar-los i, sobretot, que s’ho passin d’allò més bé”. També m’ha tocat de ple la referència als “motivats, una raça de professors que sembla que visquin al centre i que et miren per sobre de l’espatlla per tenir vida més enllà de la feina”.
Crec que és un llibre que la majoria de professors se sentiran seu. Si no sou professors us acostarà a la realitat dels instituts que, per molt difícil que us sembli de creure, és com s’explica.
Agradarà a…
Qui tingui ganes de conèixer de primera mà en quina situació es troba l’educació actualment.
No agradarà a…
Als “motivats” que el llegeixin. Als que busquin un assaig farcit de dades; la major part del que explica és personal i subjectiu, però no per això ha de ser mentida.
La frase
Ells fan veure que aprenen, i nosaltres, que ensenyem.
