Com ja apuntava en l’anterior article sobre Bridman (2014) i la seva comparativa amb Noche de estreno (Opening night, 1974), amb El renacido (The revenant, 2015) el director Alejandro González Iñarritu continua apostant per una posada en escena visualment poderosa i enlluernant per entregar-nos una història senzilla o poc profunda.

imatgeA Birdman, teníem el magnífic pla seqüència in-interromput amb què se’ns mostra la història; a El renacido, tenim la filmació sobre el terreny, en condicions duríssimes per tot l’equip i utilitzant únicament llum natural. Una carcassa de molta qualitat, i de molt mèrit. Sense cap mena de dubte, El renacido ens regala algunes escenes i seqüències memorables: com es mou la càmera enmig dels arbres i caçadors durant la batalla inicial és fantàstic, són uns minuts on la bona mà d’Iñarritu et deixa clavat a la butaca i pràcticament sense alè; tenim també l’espectacular atac de l’ós que ha aixecat molt debat a internet; després tenim totes les mesures desesperades del protagonista per sobreviure, que visualment són de les que es queden a la memòria. Malgrat tot, ens trobem davant d’una història molt senzilla: una venjança.

Senzillesa no és pejoratiu, hi ha grans obres mestres fetes a partir d’històries senzilles. El problema és quan a una història senzilla se li vol posar un vestit massa gran. La pel·lícula es recent precisament de voler vestir una acció de venjança (clara, sense gaires matisos, sense interrogants ni ambigüitats) amb grandiloqüència. Per fer-ho, Iñarritu fa dues coses: la primera, com ja he comentat, és anar a filmar en exteriors i utilitzar només llum natural, una decisió molt arriscada però que director, actors i equip superen amb nota (espero que algun premi a l’apartat tècnic rebrà el film perquè s’ho mereix, sobretot en fotografia); la segona mesura és quan s’evidencia l’oportunisme del director. Iñarritu intenta agafar de diversos referents (d’altíssim nivell) un to poètic i oníric per dotar la seva història de més profunditat, però no aconsegueix que aquests elements quedin ben integrats a la història i s’acaba quedant a la superfície del tema que tracta.

Avui en dia, tots els films que s’estrenen beuen en més o menys mesura de grans autors o d’obres mestres anteriors, és impossible no fer-ho i no és dolent. La gràcia del fet rau en l’habilitat de l’autor per aconseguir que les seves referències reforcin el seu missatge, fent de fonament a la seva personalitat artística. Agafem per exemple les pel·lícules de Noah Baumach (The squid and the whale, 2005; While we are young, 2014; Mistress Poster 700x1000america, 2015), aquí se l’està considerant com el nou Woody Allen (referint-se al Woody Allen dels 70). Mirant l’excel·lent (clàssic modern m’atreveixo a dir) Frances Ha (2012) és inevitable no pensar en Manhattan (1979), i en cap moment aquesta associació juga en contra de Baumach, perquè el seu film reposa sobre una història i un guió molt sòlids, tractant alguns aspectes similars a Manhattan (i a la obra en general de Woody Allen) però utilitzant un llenguatge diferent, contemporani. Pensem si no en la poesia, el nombre de poetes versant sobre l’amor des de Catul a l’antiga Roma fins al Joan Margarit dels nostres dies és incomptable, i malgrat tot està ple de genis i tots beuen dels genis anteriors, així com els venidors beuran de tota aquesta llarga tradició de genialitat per crear una obra pròpia i singular sobre el mateix tema universal.

En el cas de El renacido, és com si Iñarritu volgués fer de Terrence Malick o de Tarkovsky per entendre’ns. Mireu per exemple aquest muntatge sobre els millors plans de natura en la filmografia de Malick, fixeu-vos sobretot amb El nevo mundo (The new world, 2005):

http://blogs.indiewire.com/pressplay/watch-terrence-malicks-best-nature-shots-in-3-transformative-minutes-20160120

Sí que és veritat que quan filmes sobre una temàtica similar, o sobre històries que transcorren en localitzacions similars, hi haurà sempre un paral·lelisme visual fàcilment identificable. L’ús que en facis dins la història marcarà la diferència. En El Renacido, totes les imatges de caire poètic, bellíssimes certament, dels paisatges, no sempre casen amb el fil narratiu. Però són sobretot les escenes oníriques les que desentonen més dins el conjunt de la història. Deixen regust d’afegits per magnificar la història. Respecte el toc oníric del film, resulta molt interessant un altre video-assaig elaborat per uns professionals russos de l’animació, on comparen escenes importants i significatives de El Renacido amb escenes de films de Tarkovsky. Veureu que hi ha molta referència explícita (potser excessivament explícita?):

 

 

Com deia abans, és inevitable no referenciar altres autors. La també candidata a l’Oscar Spotlight (2015) té clares influencies del clàssic Tots els homes del president (All the president’s men, 1976), però Tom McCarthy té una història molt solvent entre mans i la porta cap a viaranys diferents als del film de Alan J. Pakula, mantenint-hi intencionadament els punts de connexió i integrant-los amb naturalitat.

Iñarritu, tant a Birdman com en El renacido, no aconsegueix la comunió amb els seus referents. A primera vista aquests films poden meravellar, però si un és prou curiós per estirar el fil de les influències i visionar-les (una de les gràcies de l’art és aquesta descoberta constant on una obra et porta a un altra i les sorpreses es van succeint mentre un estira el fil de les influències, sense que això desvirtuï l’obra inicial) es troba que el film inicial es va quedant petit, cada vegada més petit. I això passa perquè els dos darrers films d’Iñarritu estan basats en l’impacte visual, descuidant el fons (o precisament per compensar-lo).

A part de El nuevo mundo de Malick o els films de Tarkovsky, revisioneu altres referències de El Renacido com El cazador (Derzu Uzala, 1975) de Akira Kurosawa, Jeremiah Johnson (1972) de Sydney Pollack i veureu com el primer es va fent petit, sense deixar de ser una bona pel·lícula, però més petita. Fins i tot dues de les escenes més impactants de la pel·lícula, la de l’ós i la del cavall, ens remeten als films Un hombre llamado caballo (A man called horse, 1970) i Rob Roy (1995) respectivament.

Al final, però, tota aquesta xerrameca és buscar tres peus al gat, ja sabem que tot és relatiu. Si genera una mica de debat, si algun encuriosit s’anima a visionar algun dels referents dels films d’Iñarritu, aquest escrit ja haurà acomplert en escreix el seu objectiu. Com molt encertadament em comentava un familiar, només per haver-nos regalat Amores Perros, 21 gramos i Babel, hauríem d’estar en gratitut permanent amb el senyor Iñarritu. Jo, encara que no ho sembli, hi estic.

Ramon Muns

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cinema…
SegüentTorn de nit. Agustí Vehí
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.