02Començo dient que considero que Alejandro González Iñarritu és un bon director, a tenir en compte, que fa bones pel·lícules i que les que he vist m’han agradat totes en més o menys mesura. No hi ha film seu sense algun mèrit a destacar malgrat el conjunt del metratge pugui o no ser rodó. Dit això, ara continuaré l’article intentant desinflar l’entusiasme exagerat i excessiu que va generar l’any passat amb Birdman (2014), Oscar a millor pel·lícula i director inclosos, i que segueix arrossegant enguany amb El renacido (2015), de moment amb 12 nominacions als Oscars. D’aquesta última en parlaré en el següent post.

Primer he de confessar que tot i que Birdman em va agradar, és un film que l’any passat em va fer agafar ràbia al bo de l’Iñarritu pel fet d’emportar-se l’Oscar per davant del que em va semblar (i em continua semblant) una fita artística dins la història del cinema; em refereixo a Boyhood (2014) de Richard Linklater, aquella història filmada durant 12 anys que segueix com el nen Mason passa de la infància a convertir-se pràcticament en adult a l’inici del primer curs universitari. Faig aquesta declaració per no amagar el biaix i la subjectivitat que arrossega tot l’article i que arrossegarà el següent. També veureu com aquest article acabarà agafant el to d’apologia gens dissimiluda a Noche de estreno de John Cassavetes (Opening Night, 1977).

 

Després de les magistrals col·laboracions amb el guionista Guillermo Arriaga a Amores Perros (2000), 21 gramos (2003) i Babel (2006), la qualitat de les històries que ens ha presentat Iñarritu en pantalla s’han quedat lluny de les tres mencionades. Això no vol dir que hagi fet films dolents, però tampoc per tirar coets. Biutiful (2010), per exemple, molts el consideren un film fallit i certament irregular i un pèl massa recargolat; personalment crec que és una pel·lícula interessant, i que ofereix una imatge de la Barcelona marginal que funciona molt bé com a contraposició a la Barcelona lluminosa i agradable que ens va presentar Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona (2008).

Amb Birdman podem dir que Iñarritu va tocar el cel, 4 estatuetes als Oscars, entre ells millor direcció i millor pel·lícula. Bingo. Birdman és una molt bona pel·lícula amb grans interpretacions, tot el repartiment és genial. És un prodigi visual de molt mèrit, però més logístic i tècnic que conceptual. El mèrit principal del film és el seu magnífic pla-seqüència ininterromput amb què se’ns mostra la història, com si tota la pel·lícula estigués rodada amb una sola càmera de manera continuada, i sense pauses ni salts. Això té molt mèrit, no ens enganyem, però és una fita que el cinema porta perseguint fa molts i molts anys. L’ús dels pla-seqüència, com s’anomenen les escenes filmades sense interrupció amb una sola càmera i única presa, és molt present al cinema.

Orson Welles va ser un dels primers a jugar-hi ja des de Ciudadano Kane (Citizen Kane, 1941), i en els primers 3 minuts de Sed de mal (Touch of evil, 1958) va mostrar la complexitat i el virtuasisme que poden oferir com a recurs artístic i narratiu. Abans, però, el geni Hitchcock ja va intentar rodar La soga (The rope, 1948) com si tota ella fos una sola presa, però estava limitat pel fet d’haver de canviar la bobina (o carret) de la càmera cada 11 minuts. Una limitació que en la era digital, 65 anys després, Iñarritu no ha tingut.

Directors contemporanis, com Paul Thomas Anderson, Brian de Palma o Martin Scorssesse, són grans devots dels pla-seqüència i en els seus films n’acostumen a incorporar de molt elaborats. Personalment, però, considero que una obra gestada i planificada al llarg de 12 anys com Boyhood, amb el compromís de tot el repartiment, portada a terme per primera vegada (sense cap limitació tècnica que impedís provar-ho abans en els més de 100 anys d’història del cinema) mereixia part del reconeixement que es va endur Birdman.

Però Birdman, a més a més de la proesa visual, presentava una crítica de traç gruixut sobre el món de les produccions de Broadway i del rerefons d’una gran obra, amb tots els conflictes entre actors, representants i productors. Un repertori estel·lar i estrenada a finals d’any a bombo i plateret. Però no es pot dir que com a crítica al sistema “mossegués”.

Si Birdman ja em va semblar poc més que una oportunista relectura del vodevil Pel davant i pel darrere en el seu moment, després de veure recentment Noche de estreno, em queda relegada a una bona caricatura, innocent, dels conflictes entre actors (les seves relacions i els seus egos) i de la supeditació de les obres als interessos comercials i de la crítica. I és que Birdman guarda moltes similituts amb Noche de estreno, però sense arribar a la categoria de la seva predecessora.

Noche de estreno és un film que crida rebel·lia, que exclama insurgència, un clam a trencar les normes, a sortir de la 03fila i arriscar, a ser un mateix. John Cassavetes, el director, converteix la improvisació en un desafiament al poder. Mentre s’anaven succeint les escenes de Noche de estreno no podia deixar de pensar en com Birdman es queda curt a cada intent d’imitar-la. Les al·lucinacions de Michael Keaton que donen nom al film d’Iñarritu queden simpàtiques i innocents al costat de les que té Gena Rowlands amb l’admiradora atropellada a la sortida del teatre, tota una reflexió de la absurditat i el perill d’adorar les estrelles.

El cop d’afecte final -seguint amb el personatge de Keaton- donant màxima realitat a la seva interpretació al fer servir bales de veritat, es queda en populisme televisiu al costat de l’aparició a últim moment de Rowlands, a la nit d’estrena, borratxa i pràcticament sense poder caminar, per revolucionar l’obra canviant escenes senceres sobre l’escenari.

Les figures de la crítica del teatre i el representant, que encarnen el poder, el control i l’autoritat a Birdman, queden com a mers esbossos al costat del director, l’autora i el productor de l’obra de Noche de estreno, personatges molt rics en matisos, complexos i, en definitiva, reals. La “passejada” humiliant que es veu forçat a fer Keaton a Birdman, a Noche de estreno la trobem en diferents moments. La trobem a les sortides al carrer del director de l’obra primer, i del productor i l’escriptora després, per anar a beure i fumar fugint d’una obra que han deixat de tenir-ne tot control i autoritat.

Les relacions sentimentals i personals conflictives entre els actors a Birdman, semblen vulgars i tòpiques al costat de les que trobem al film de Cassavetes, sobretot perquè Cassavetes ens explica poc de les relacions, tant de les passades com de les vigents, i aquesta subtilesa és magnifica en la ment de l’espectador.

Visualment són dues propostes molt diferents i amb plantejaments molt distants. El pla-seqüència de Birdman, malgrat que espectacular, poc aporta al discurs del film, no és tant un recurs narratiu com un embolcall espectacular. Al film de Cassavetes, l’ús de primers plans, la càmera col·locada com si fos el punt de vista d’un empleat de tramoia mirant des d’un racó, els plans entre el públic… tenen una clara funció de reforçar la importància de la improvisació, el factor experimental, transmeten el “risc” escènic amb eficàcia.

Per acabar, només queda parlar dels actors. Aquí és quasi impossible fer una comparació o establir una relació directa. A Birdman, per un servirdor, les actuacions són el millor de la pel·lícula. A Noche de estreno els actors també són magnífics, tot i que és a la direcció (i guió, també de Cassavetes) on realment hi ha el mèrit del film. I això és dir molt de la direcció perquè Rowlands brilla espectacularment, pràcticament al mateix nivell que a Una mujer bajo la influencia (A woman under the influence, 1974) també dirigida pel seu marit John Cassavetes. Ben Gazzara és l’altre actor amb més protagonisme, interpretant el director de l’obra. El mateix Cassavetes fa un paper secundari, on cada cop que apareix en pantalla la seva presència és poderosíssima, capaç d’aguantar el cara a cara amb Rowlands.

Noche de estreno de John Cassavetes és una pel·lícula gran, molt gran. Una obra mestra orquestrada per un grup d’artistes (John Cassavetes al capdavant, Gena Rowlands, Ben Gazzara, Peter Falk -apareix d’esquitllada al film-, etc.) amb ganes de trencar les normes, rebel·lar-se artísticament contra el poder que limita la creativitat i la innovació en benefici d’una major profitabilitat econòmica. El film fàcilment es pot llegir com una crítica a les grans productores i a la seva política. Precisament, John Cassavetes és considerat un dels primers directors de cinema independent. En comparació, Birdman queda com una oportuna sàtira superficial, molt vistosa i aclaparadora visualment, que compleix el seu paper de fer-nos creure que a Hollywood també fan autocrítica. Potser per això li van donar l’Oscar de l’any passat i no a Boyhood que, com el cine de Cassavetes, és realment una manera de fer cine diferent i arriscada.

Ramon Muns

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cinema…
SegüentFes la teva porra dels Oscars 2016
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.