M’estreno en la crítica cinematogràfica amb Firstborn, un llargmetratge d’Aik Karapetian, un cineasta d’origen armeni amb nacionalitat letona i el creador de People out there (2012) i The man in the orange jacket (2014), films aclamats per la crítica que l’han portat a ser considerat una jove promesa del cinema de terror i el thriller psicològic.

A Firstborn, Aik Karapetian no només dirigeix, sinó que també fa de guionista, en la meva humil opinió, un greu error. Crec que voler fer dues coses alhora ha fet que s’emboliqui de tal manera que el que comença com una història prometedora i brillant acabi amb un final agafat amb pinces que sembla que no hagi sabut com resoldre. Tot plegat obeeix a un film freudià i constantment ens movem entre fina línia que separa el bé del mal, de manera que la moral del nostre protagonista està en constant debat.

 

El matrimoni entre en Francis i la Katrina no passa pel seu millor moment pel fet de no poder tenir fills. Per acabar-ho d’arrodonir, una nit són atracats i agredits per un jove motorista. La Katrina no pot oblidar els fets i la decepció que li va causar que el seu home no la defensés, de manera que en Francis, per aparcar el tema i recuperar la confiança de la seva dona, troba el lladre i intenta persuadir-lo per demanar perdó a la Katrina. En aquest encontre, el jove delinqüent cau per un barranc i queda estabornit sobre una pedra i en Francis creu que l’ha mort, fet que oculta. Poc després, totes aquestes desgràcies queden eclipsades per l’embaràs de la Katrina, però la calma només durarà uns mesos… fins que un bon dia arriba a casa de la parella la bossa que el lladre va prendre a la Katrina la nit del robatori. És en aquest moment quan la història arriba al punt de màxima tensió, i és que algú sap que en Francis ha comès un assassinat i li vol fer xantatge per aconseguir, a priori, que assassini un home.

La resta de la història no us l’avançaré, perquè ja seria fer massa spoilers i prefereixo que jutgeu vosaltres mateixos. Tampoc continuaré amb el relat perquè, al meu parer, és on s’esguerra el guió. Només us dic que apareix una mena de monstre negre amb quatre ulls vermells que no pinta res i un caçador que tampoc aporta res… Per tant, podem dir que salvo les dues terceres parts de la pel·lícula.

A favor del film de Karapetian diré que compta amb un Francis (Kaspars Znotins) i una Katrina (Maija Doveika) excel·lents; les seves expressions, que es poden veure un munt de primers plans, són impecables.
Pel que fa a la fotografia, tot són elogis i no hi ha cap queixa. El tractament de la llum i els plans són espectaculars, molt intimistes i aconsegueixen dotar el film, juntament amb la música, del clima de tensió que requereix.

Així doncs, a trets generals, diria que és un film amb un guió amb moltes possibilitats que no s’ha sabut resoldre amb coherència i que compta amb elements banals que no aporten res més que inestabilitat i soroll a la trama principal, la qual cosa és una llàstima, perquè és un guió que té possibilitats i que comença molt bé. Per contra, a nivell estètic és brillant i s’aconsegueix crear un ambient angoixant i de tensió. A més, els actors interpreten els seus papers d’una manera molt creïble i sabent plasmar les seves lluites interiors.

AnteriorMarrowbone, un refugi per preservar la innocència
SegüentVet aquí dues vegades
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.