Després d’haver vist les històries de Sergio G. Sánchez en mans de J. A. Bayona com El orfanato (amb el qual va guanyar el Goya a Millor Guió) o Lo impossible, no ens podíem perdre el seu debut amb un llargmetratge com a director. De fet, Sánchez ja havia començat dirigint alguns curtmetratges, però de seguida se’l va etiquetar de guionista. Ara torna als seus inicis i ens presenta la seva opera prima Marrowbone.
Marrowbone ens presenta la història de 4 germans, els quals han de reiniciar les seves vides per un passat complicat. És d’aquesta manera com, juntament amb la seva mare, es traslladen a viure a la finca de Marrowbone, de la qual n’agafen el nom. De seguida veiem com una malaltia s’emporta la mare i s’han d’amagar de la societat per tal que no els separin, ja que el germà més gran, en Jack, encara no és major d’edat. Malgrat els entrebancs, els joves comencen a viure una vida relativament plàcida, fins que el passat torna per turmentar-los de nou.
El director asturià ens presenta el que sembla una història de suspens explicada com una faula o un conte. Tot i així, no ens deixem enganyar per la innocència dels protagonistes perquè la tensió està assegurada. És una barreja delicada entre el thriller/suspens i la dolçor i drama que envolta la família protagonista. Una faula que ens narra com malgrat els entrebancs, la innocència mai està perduda.
Els germans protagonistes de la pel·lícula, Jack (George MacKay), Billy (Charlie Heaton), Jane (Mia Goth), Sam (Matthew Stagg) creen un vincle emocional i familiar entre ells que funciona a la perfecció com a drama familiar. A més, el fet que a l’acció s’hi sumi l’Allie (Anya Taylor-Joy), amiga de la família, fa que el final sigui d’allò més rodó per transmetre aquest sentiment d’humanitat i dramatisme que necessitava.
Segons el director, els espectadors que no estiguin acostumats al cinema de terror, passaran por, però aquells que són fans del gènere no hi veuran aquesta vessant, però es podran delectar amb el component emotiu i sentimental que se’n desprèn. Tot i que podríem dir que navega entre etiquetes, acaba convertint-se en una faula de suspens que amb l’ajuda dels grisos i ombres del paratge austríac (on s’ha gravat, malgrat estar ambientada a Maine), acaben transmetent un ambient tètric alhora que se’n desprèn la calidesa de la llar o del refugi, un lloc on les pors no poden entrar.
La melodia del Wouldn’t it be nice dels Beach Boys, que ja sentim al tràiler, acaba cobrant sentit a la pel·lícula i acaba de crear aquest ambient de confort i felicitat amb el component dramàtic necessari per entendre les decisions que prenen els personatges a l’hora d’enfrontar-se a l’esdevenir.
Tot i que la quantitat de girs narratius concentrats als últims 15 minuts del metratge ens poden semblar embafadors, acaben per crear un producte força rodó i digne representant del suspens espanyol.
