Els films d’inauguració dels festivals de cinema sempre són delicats. Capten totes les mirades i, apart de suposar-se “bona”, la pel·lícula ha de marcar una mica la tendència de la programació i l’estil cinematogràfic d’aquella edició del festival; no és una regla escrita, és més aviat un pacte tàcit entre certamen, premsa i públic. I, si a més passa com aquest darrer Festival de Sitges, on s’anuncia en lletres grans que és el primer film inaugural dirigit per una dona, doncs l’expectació puja bastants enters. Sobretot si aquesta dona és Ana Lily Amirpour, una autora que no ha deixat indiferent amb cap de les seves obres.
A “A Girl Walks Home Alone at Night” (2014) l’escenari era una ciutat fantasma iraní on una jove vampiressa recorria els seus carrers en un format que retorçava el western. I a “The Bad Batch” (2016) jugava amb les distopies post-apocalíptiques per mostrar un Texas proper a un “Mad Max: Fury Road” plagat de marginats, exiliats… i caníbals capitanejats per Jason Momoa, el Khal Drogo de “Game of Thrones”. I arriba 2021, i com a bandera insignia del Festival de Sitges, Amirpour presenta “Mona Lisa and the Blood Moon“, on seguint amb l’esquema dels marginats socials, la pel·lícula ens transporta a una New Orléans més còmode amb l’electrònica i el dubstep que amb el jazz per (intentar) tergiversar el concepte del superheroi mitjançant una noia que s’escapa d’un psiquiàtric fent ús d’un extrany poder: moure els cossos de la gent fent-los fer el què ella desitgi (mentre són plenament conscients de què no controlen el seu cos). Tot això mentre una incipient lluna de sang apareix al cel nocturn de Louisiana.
No obstant, aquesta “Mona Lisa and the Blood Moon” no acaba d’arrencar ni de funcionar, patint els mateixos inconvenients de l’anterior film d’Amirpour, “The Bad Batch”; i és que sí, la premissa és prou interessant, però després acaba convertint-se en un seguit d’episodis a mode de road movie sense fil ni intenció narrativa, on el principal encant són els memorables personatges amb qui es creuarà la noia protagonista (atenció al personatge de Fuzz, interpretat per un excel·lent i camaleònic Ed Skrein). Sí, Amirpour és capaç de crear personatges i escenes realment recordables, però després no sap què fer amb elles. O pitjor, quan sap què fer-ne, la pel·lícula perd tot el seu potencial, deixant la road-movie per convertir-se en un telefilm d’Antena 3 diumenge a la tarda on la nostra protagonista (una eclèctica Jeon Jong-seo), mentre un obstinat policia intentarà donar-li caça, es trobarà amb una stripper (Kate Hudson) que intenta sortir endavant amb el seu fill petit com pot.
I és que si “Mona Lisa and the Blood Moon” té un problema és no saber què vol fer amb sí mateixa, ja que el concepte de “peix fora de l’aigua” que rodeja la nostra protagonista queda totalment diluit al trobar-se tot de personatges que estan igual de perduts que ella. Així, Amirpour comença el film amb forma de faula màgica en un món underground i amb tints de pel·lícula de superherois realista disfressada de road movie, per després ignorar la moralina que tota faula hauria de tenir, transgredir el seu propi format i intentar convertir-se en una pel·lícula de superació amb pinzellades de thriller, desviant tota l’atenció narrativa cap al personatge secundari de la mare stripper i relegant la càrrega emotiva al seu fill, abandonant a la nostra Mona Lisa amb superpoders al paper d’acudit sense gràcia. I el que és encara pitjor: l’espectador quedarà desprovist de qualsevol missatge humanista que pugui semblar que hi ha, ja que “Mona Lisa and the Blood Moon” és una pel·lícula de to clarament costumbrista i humanista, però que realment no té cap missatge ni moralina a oferir. Un error garrafal de guió que fa que la pel·ícula faci aigües i la inauguració d’aquest Sitges quedés enormement desvirtuada i desangelada.
