Sempre m’ha agradat llegir les proses de viatge de Josep Pla i, per tant, quan em van deixar Les escales de Llevant no m’ho vaig pensar dos cops. Em vaig endinsar, doncs, en aquest recorregut que l’autor empordanès va fer l’any 1929 i que el va portar a Grècia, on ja havia estat abans, i també a Istanbul i Constanza (al mar Negre). El mateix Pla explica que el viatge va continuar per terra: de Romania, per Sofia i Belgrad fins a Trieste. Pla, de fet, recull també altres viatges que enllacen amb aquest i ens parla de la seva sortida des de la costa italiana de l’Adriàtic abans de portar-nos fins a la Dubrovnic en aquells moment iugoslava i ja després a les illes gregues, Atenes i cap a Turquia.
Vaig llegir el llibre abans de viatjar a Croàcia i això va fer que en la primera part de la narració em perdés una mica. Encara no coneixia la costa de l’Adriàtic i m’hi sentia una mica perduda perquè Pla se m’emportava d’una banda a l’altra d’aquest mar del Mediterrani i jo no acabava d’entendre els moviments de l’autor. Segurament hi ajudava el fet que Pla utilitza encara la denominació italiana d’unes ciutats que ara coneixem amb el seu nom croat:
“Zara és un vell establiment venecià, en aquesta costa de la Croàcia. Forma avui un enclavament de sobirania italiana, de pocs quilòmetres de volada, en l’intrincat laberint dels canals i les illes.”
L’autor empordanès quedà fascinat per Dubrovnic, l’antiga Ragusa, com segurament també hi vam quedar tots els qui algun dia la vam trepitjar. En parla amb vertadera admiració:
“No cal fer res més que seguir la gent: hom hi entra i, després de cinc minuts de caminar per passadissos obscurs i de pujar i baixar rampes i escales, hom arriba en un carrer d’una inoblidable singularitat: és el Stradone de Ragusa, que, dins del gènere petit, és el carrer més bonic que jo hagi vist mai.”
L’entrada de Josep Pla a Grècia, em va semblar també fantàstica i ja no vaig poder deixar unes descripcions que em van retornar en aquell país. Després, és també molt interessant la seva visió de la ciutat turca d’Istanbul i la seva navegació, complicada i gens agradable, pel Bòsfor cap al mar negre.
En tot el llibre, a més, apareixen constants referències a la cultura occidental que aquí troba el seu bressol: Homer, Carles Riba,… i també els grans hel·lenistes, dels quals hem tret la visió que tenim avui de Grècia, una visió que, segons Pla, és totalment distorsionada de la realitat del poble grec de l’any 1929. També em vaig trobar en aquestes Escales de Llevant apunts d’història antiga i moderna, la llengua i el vi de retzina.
“Així, doncs, Ítaca és un dels llocs més venerables del Mediterrani i un dels que suscita més fascinació intel·lectual. Ulisses és una de les figures més humanes –i en aquest sentit més modernes- que ens ha deixat el món antic.”
“M’he passat molts hores dins el recinte de l’Acròpolis, i la meva experiència personal és aquesta. És un lloc on s’està molt bé. És un lloc on se sent, encara avui, malgrat la destrucció i el desgavell, un esforç d’intel·ligència humana, com és impossible de sentir en qualsevol altre lloc de la terra –de la terra, s’entén, que jo conec.”
No s’escapen de la mirada irònica de Pla els turistes que ja en aquella època feien cap a Atenes:
“El turista col·lectiu no es vol deixar perdre res, vol assistir a tot el programa, i així la seva vida és una vida de gos, fastigosíssima i que molt sovint, per excés de disciplina ràpida, produeix una tal confusió que el resultat final és el no-res.”
Pla viu les ciutats a peu, caminant i anant d’una banda a l’altra, sense la pressa que sembla governar els turistes actuals i també els de la seva època. I és així, de mica en mica, de viatge en viatge i de passeig en passeig, que va coneixent aquest Llevant mediterrani que arriba fins a Istanbul i que tan bé descriu:
“En el meus llargs passeigs per la ciutat, de vegades em perdo, però gairebé sempre s’arriba a un punt dominant, vull dir el Gran Basar. És un espectacle fort, no solament per la gran quantitat de gent que atrau, sinó pel fenomen econòmic mateix. És una immensa construcció de volten aguantades amb pilars, il·luminades per lluernes. Per dins, hi passen noranta-dos carrers. Cada carrer està destinat a un ram de marxants determinat. La nacionalitat del comerciant no compta per a res. Els carrerons, passatges, quatre-cantons, places i cul-de-sac del Basar formen un laberint complicat. La populositat de la gent de tota mena que s’hi mou a dins el converteix en un veritable formiguer.”
