L’art té la capacitat d’emocionar-nos, d’impactar en els sentiments més profunds de la naturalesa humana. És el contrari de la indiferència. Si mirar un quadre no ens remou per dins, o una cançó, o una pel·lícula o un poema, no gaudirem d’una part positiva de l’ésser humà: la creativitat. Emocionar-se amb l’art dóna sentit a l’art i alhora dóna sentit a qui el rep, o millor dit: a qui es deixa rebre’n. Fins i tot si és art sobre l’horror, sobre la dolenteria, sobre la violència, sobre la tortura, sobre la crueltat o sobre la mort tràgica; fins i tot aquest art que ens fa plorar és art amarat de bellesa. És la contradicció de la nostra espècie, capaç del millor i del pitjor. Som molt intel·ligents, però aquesta intel·ligència tant admira pel seu talent benigne, com escandalitza per la seva complexitat maligna. L’art ens consola, entre altres característiques beneficioses com alegrar-nos, divertir-nos i satisfer-nos la curiositat, l’estètica i fins i tot el pensament. En un món on es fan coses terrorífiques, l’art forneix el nostre sentit crític, ens ajuda a visualitzar la indignació, promou la implicació en el discurs de l’artista i corrobora la necessitat de la sensibilitat. Si no sents que l’obra d’art t’impregna l’essència més humana que et pertany, alguna cosa falla, hi ha quelcom que no va bé. L’art és fet per persones amb virtuts i defectes com qualsevol de nosaltres, però el que ens interessa no és jutjar a ningú sinó fascinar-nos amb el seu treball. L’art és invenció i per tant creació, de manera que l’objecte artístic emmiralla tant la nostra aparença com la nostra interioritat, la que fa que ens emocionem amb tota la varietat d’emocions que tenim. Fa que les nostres emocions s’expressin i, per tant, que visquem la reacció, que reaccionem amb l’experiència artística, la qual cosa és del tot allunyada de la indiferència; aquesta ens porta pel camí equivocat, que és el carreró sense sortida de la insensibilitat, i per tant de no donar valor a l’obra d’art. I què passa si no donem valor a una cosa? Que tant ens fa que es destrueixi. La nostra capacitat de destrucció és tan il·limitada com la de construcció. L’objecte artístic necessita que el protegim, és fet per persones i necessita les persones. Té un lligam material i intel·lectual amb nosaltres. Hi ha un fil simbòlic (i ben real!) entre la novel·la i nosaltres, entre l’òpera i nosaltres, entre la sèrie i nosaltres, entre l’escultura i nosaltres, etc. Per protegir l’obra d’art hem de lluitar des de diversos fronts: l’educació n’és un dels principals si es basa en la llibertat, concretament en la nostra llibertat d’estimar envers la llibertat d’expressió de l’artista. Només així podrem conservar l’arquitectura de les antigues civilitzacions i de les generacions que ens precedeixen. La força de l’amor és immensa i és tan important com l’educació en què també se sustenta. Emocionar-se amb l’art, doncs, és molt més que riure amb Chaplin o plorar amb Van Gogh; és educar i estimar alhora com a persones íntegres i lliures, lliures de debò. L’art té significat, és part del nostre llenguatge, dóna sentit a les nostres vides i també és moral i sobretot ètic. La moral és múltiple, històrica i culturalment diversa, però l’ètica és compartida per totes les persones independentment de l’ètnia, el país o els costums. Què seríem sense les emocions? Les hem de menester per cuidar de la comunitat, del grup, de la societat, com els nostres avantpassats però amb el context complex de la nostra època. Són tan importants els estris que ens recorden que sempre hem tingut una vida domèstica i a la vegada col·lectiva, com les eines de la reflexió, la Filosofia en totes les seves visions i divisions. En tota forma de cultura podem apreciar-hi l’art. El patrimoni de la Humanitat és tot allò que té una relació ètica i estètica de relació afectiva. Els sentiments són individuals i tanmateix ens fascinen quan en moments determinats són col·lectius; i és així com ens posem d’acord, de manera grupal, avui de manera global, que Leonardo da Vinci feia un art universal que tots i totes compartim. I aquest és un verb molt important: compartir, atès que les emocions, que són bona part d’allò més íntim que tenim, generen un clima de germanor formidable entre humans. Tant si som espectadors en un concert, una sala de cinema o un teatre, com si som nosaltres mateixos els artistes creadors, hi ha el sentiment d’equip, que no estem sols encara que l’obra d’art la rebem en soledat, també en companyia. Tot això va de tenir sentiments en els quals impacta l’art. De vegades és una cosa difícil de dir, de manifestar amb paraules, però que és descrit per la mateixa obra d’art. No hi ha cap tema que l’art exclogui. L’obra d’art és l’objecte de significació, per a plaer nostre, i ens parla dels nostres èxits i fracassos. L’art és exclusiu de la nostra espècie pel seu gran poder simbòlic; en això arriba a nivells sublims, i si hi arriba és perquè empatitzem amb l’obra d’art gràcies a la intel·ligència emocional que aquest ens ajuda a cultivar. L’art pot ser provocació, però és autèntic quan el que provoca és l’estímul d’allò que hi ha en el nostre interior. Jo crec que tot això és meravellós per adonar-nos que, ja sigui en la senzillesa o en la complexitat, l’art fa una funció única en la nostra vida animal: sincerar-nos. Perquè ni les pitjors guerres i assassinats poden occir la bellesa d’un capitell corinti o de les comèdies de Shakespeare. Perquè el sentiment més bonic que ha fet l’art ha estat l’amor, el rei de les emocions. Emocionar-nos amb l’art, doncs, és una sort que tenim per tal com ens enriqueix l’essència humana. No desaprofitem tota ocasió de gaudir-ne en un museu o en una plaça pública, o simplement en la nostra ment (emocional) i a casa nostra, o allà on sigui que puguem estimar-lo amb tota la dignitat.