Anys 80:
Després l’eclosió oficial dels herois d’acció durant els anys 70, amb el canvi de dècada ens trobem amb la primera gran transformació del gènere. Als anys 80 tot era mé gran, més letal, més rude i es portava tot a l’extrem. Com no podia ser menys, els herois d’acció van passar a ser més musculosos. Els reis de les crispetes durant la dècada dels 80 eren Arnold Schwarzeneger i Sylvester Stallone. Els films que trionfaven eren Commando (1985), Predator (1987), Rambo (First blood, 1982) i seqüeles, o Cobra (1986). Els dos musculosos van definir una generació de pel·lícules d’acció on el recompte de morts eren altíssims, les frases enginyoses a cabassos i la violència extrema i sovint fora de tota comprensió. Podríem dir que els herois d’acció als 80 eren uns freakies assedegats de sang. L’heroi era un gegant. No hi havia poblat que no pogués ser destruit pel nostre heroi ajudat només d’una metralladora fulminant vietnamites, coreans, russos, afganesos… Els films d’acció eren un bombardeig de violència, molts cops amb una sola figura que pren control sobre tot un grup d’enemics equipat amb l’arma més grossa que es pot trobar al mercat. Algun exemple dels excessos d’aquestes pel·lícules són les seqüeles grotesques i gratuïtes de Rambo, que s’han parodiat fins a l’infinit. Però no negarem que va atraure molts espectadors la figura freaky d’un home enorme amb només 1% de grassa corporal, que s’ha pres el seu temps per escampar-se oli pel cos, lligar-se un mocador al cap abans d’enfrontar-se en solitari contra la Unió Soviètica mentre va deixant anar, orgullós, frases enginyoses i iròniques.
Però enmig de tant bíceps, me n’estic deixant un d’important i que vaig prometre a l’anterior article que en parlaria. Aquest heroi en qüestió va començar a la segona meitat dels 70 amb un estil pròxim a Bruce Lee en films com Fuerza 7 (A force one, 1979) i va acabar pujant al carro dels musculosos aniquiladors de vietnamites dels 80. Estem parlant del gran Chuck Norris amb emblemàtics films com Marcado para morir (Forced vengeance, 1982), Delta force (The Delta force, 1986) al costat de Lee Marvin, i la cèlebre trilogia de Desaparecido en combate (Missing in action 1984, 1985, 1988) on interpretava el dur coronel Braddock. Com a curiositat dir que el 7 vegades campió del món de karate era instructor ni més ni menys que d’Steve McQueen. Norris, preocupat després que la crítica destrossés i es mofés de les seves dots interpretatives en les seves primeres aparacions en pantalla durant els anys 70 (els crítics sempre a contracorrent!), va acudir a McQueen amb ànim de deixar la interpretació. Steve McQueen li va donar ànims i li va recordar que ell no es deu a la crítica, que es deu al públic, i el públic acudia a les seves pel·lícules. Sense la intervenció providencial de McQueen molt probablement no hauríem pogut gaudir d’escenes tant mítiques com la de Desaparecido en combate II on a Chuck Norris, penjat de cap per avall, li posen una bossa al cap amb una rata a dins per torturar-lo. Quan li retiren la bossa del cap ben tacada de sang, veiem el nostre heroi amb la rata entre les dents. Pur Norris. Pur cinema d’acció dels 80.
https://www.youtube.com/watch?v=sUlM3pTa5MY
Anys 90:
Però bé sabem que la majoria de regnats duren poc. El final dels 80 i inicis dels 90 va suposar l’arribada de dos personatges amb un estil d’arts marcials molt particular (combinacions de cops de punys a velocitat vertiginosa i cosses impossibles) que tan ràpidament com es van convertir en reis de la taquilla van passar a ser tant antiquats com els herois muscolosos dels 80. El primer va ser Jean-Claude Van Damme amb Kickboxer (1989), Doble impacto (Double impact, 1991) o Soldado universal (Universal soldier, 1992). I el segon va ser una altra llegenda a l’alçada de l’abans mencionat Chuck Norris, encara que ell es limiti a presentar-se com “soy solo el cocinero”, l’inigualable i mai prou alabat Steven Seagal. Seagal va triomfar a la taquilla amb Dur de matar (Hard to kill, 1990), Marcat per la mort (Marked for death, 1990), Alerta màxima i Alerta màxima 2 (Under siege, 1992 i 1995), i En terra perillosa (On deadly ground, 1994). Però també va perdre ràpidament l’interès del gran públic (injustament, val a dir).
En aquest procés de deixar enrere els herois hormonats i inbatibles, resulta interessant el film L’últim gran heroi (Last action hero, 1993) de Schwarzeneger parodiant precisament el prototip d’heroi que l’havia catapultat a la fama la dècada anterior. Un film molt infravalorat i oblidat que aprofito per reivindicar com a exercici de metacinema i autoparòdia molt disfrutable.
Per contextualitzar-nos és pertinent apuntar que a finals dels 80 inici dels 90 és l’època del grunge (un estil desmanegat, agressiu i antisocial, representat a nivell musical per grups com Nirvana o Pearl Jam) i també són uns anys on tot el que es pogués classificar d’alternatiu guanya en prestigi. L’herioi d’acció havia de canviar. I van apareixer els excèntrics. Trobem el comediant Will Smith convertit en soldat enfrontant-se a alienígenes i gàngsters de miami a Independence day (1996) i Bad boys (1995) o els rarots d’en Nicholas Cage i Keanu Reeves que van passar a ser els més grans herois acció del planeta, tot i tenir l’aparença d’un company d’instititut aficionat als escacs. Nicolas Cage va protagonitzar tres de les millors pel·lícules d’acció de la dècada: La roca (The rock, 1996), Con Air (1997) i Face/Off (1997). Keanu Reeves, per la seva banda, ho va petar amb Speed (1994) i Matrix (1999). Com ja he apuntat, l’excentricitat era el tret més característic entre els herois d’acció dels 90. Els espectadors ja s’havien cansat de músculs i brutalitat, volien herois més estranys però a la vegada més creïbles. Volien estrelles d’acció que s’assessemblessin a ells. Els herois dels 90 eren intel·ligents, no només múscul, i com que no eren físicament intimidants podien passar desapercebuts o menyspreats en un principi, portant a una sensació de perill per al protagonista que no existia amb els herois dels 80 o amb Van Damme i Seagal.
En un calaix de sastre, escapant-se lleugerament de la classificació que estic presentat, tenim les celebrades sagues de de Arma letal (Lethal weapon, 1987) i La jungla de cristall (Die hard, 1988). Ambdues sagues van començar a cavall dels herois dels 80 i dels 90, però si ens fixem en les característiques dels personatges de Mel Gibson i Bruce Willis no és cap disbarat considerar-los més propers als 90.
2000 i 2010:
Just amb el canvi de mileni, superat el pànic a la fallada tecnològica, l’11 de setembre del 2001 va canviar radicalment la mentalitat i també la sensibilitat dels americans, i de retruc va tenir un fort impacte en el cinema d’acció. Un exemple senzill: un film com la Jungla de cristall 3 (Die hard: with a vengeance, 1995), amb un perturbat Jeremy Irons fent explotar bombes aleatòriament pel metro de Nova York, mai s’hauria realitzat els anys posteriors al 2001. Per evitar ferir la sensibilitat del públic el gènere d’acció es va entregar als superherois -una tendència que ha anat en augment i avui en dia està vivint la seva època daurada-, amb aquesta transmutació es va tornar un gènere fiable a taquilla malgrat un ball constant de cares entre els actors cridats a interpretar els herois. Només Jason Statham va aconseguir formar-se un nínxol en el món de les pel·lícules d’acció encara que fos en un segon pla. De la resta d’herois d’acció/superherois, la majoria semblen gent que estan en anuncis cars. La franquícia Transporter (2002, 2005, 2008) és una bona combinació de la modernor o estil europeu, acció a l’estil Hong Kong i de l’antiheroi americà. La saga de Jason Bourne (The Bourne identity, 2002) també és una bona mostra de cine d’acció durant aquesta dècada.
La dinàmica de principis de segle empitjora del 2010 ençà. Després de l’èxit de sagues literàries com Harry Poter (2001 – 2011) i la més recent Els jocs de la fam (The hunger games, 2012 – 2015) els herois d’acció són cada vegada més joves. Els films d’acció van orientats cada vegada més a un públicmés jove i majoritàriament femení. Channing Tatum, Chris Pine i Chris Hemsworth són el nou tipus d’herois d’acció, tots carn de posters o adhesius per forrar les carpetes de noies d’institut. La rudesa i la brutícia ja no es destil·len als films d’acció dels últims anys i la majoria de produccions s’allunyen tant com poden del segell PG (“agluna part del material pot no ser indicat per canalla”). Han infantilitzat la violència, no fos cas que l’infern es glacés si li fan un blau a la cara d’en Hemsworth o d’en Tatum. Per sort, Liam Neeson és l’excepció. A parer personal Liam Neeson és el gran heroi d’acció dels últim anys. Si en dubteu, deixeu que ell mateix us digui per telèfon que té unes habilitats que poden ser un malsón per a qualsevol de nosaltres com fa a Venjança (Taken, 2008, 2012, 2014).
Els darrers anys també han proliferat les pel·lícules de velles glòries intentant fer veure que no noten el pas del temps. És el cas dels Mercenaris (The expendables, 2010) o, de tó més còmic, Red (2010). Aquí m’agradaria diferenciar entre els actors veterans que interpreten personatges “creïbles” (en quant a habilitats i complexió física) com Liam Nesson i també Kevin Costner a 3 días para matar (3 days to kill, 2014) i Jack Ryan: operación sombra (Jack Ryan: Shadow recruit, 2014); dels que interpreten personatges amb resistència, força i versatilitat física que ja són difícils de creure en algú de 30 anys (Bruce Willis, Sean Penn, Silvester Stallone, i també li passa una mica a Harrison Ford a la última de Indiana Jones). Segons el tòpic, és freqüent entre els homes, per superar la crisi dels 50, comprar-se un cotxe o buscar-se una amant més jove; a Hollywood sembla ser que els actors fan pel·lícules d’acció on se’ls veu fent piruetes, malaberismes i mostrant abdominals com si encara en tinguéssin 25. Sean Penn amb Caza al asesino (The gunman, 2015) ha sigut dels últims a sumar-se a la llista d’actors que no es volen fer grans, com Bruce Willis o Silvester Stallone.
Confiem que ens les pròximes estrenes els films d’acció, i de superherois, vagin perden la por a “no ser aptes per a tots els públics”. Mentrestant gaudirem del què encara ens pugui oferir el bo d’en Liam Neeson i ens acontentarem si un diumenge a la tarda ensopeguem tot canviant de canal amb la Magnum de Harry Callahan fent recompte mental dels dispars efectuats, amb en Bruce Willis arrossegant-se per conductes de ventilació amb un encenedor a les mans, o amb l’Steven Seagal desnucant terroristes a bord del USS Missouri.
Ramon Muns