El gènere d’acció és -o ha sigut- un dels gèneres més populars i més rentables de la indústria cinematogràfica durant les darreres dècades. Les pel·lícules d’acció han proporcionat escenes memorables, títols imprescindibles i personatges icònics a l’imaginari popular o, com s’anomena darrerament, a la cultura pop. Però no es tracta d’un gènere immòbil, els films d’acció i els seus protagonistes, l’heroi d’acció, han anat canviant amb els anys. No és cap secret que el cinema, com qualsevol altre art, està en continua evolució i la manera de representar unes determinades figures, situacions, històries, personatges, etc. varia amb el temps. Com qui ressegueix l’evolució de la representació de la bellesa en la pintura al llarg dels segles, resulta molt interessant repassar com ha evolucionat la figura de l’heroi d’acció modern al llarg de les dècades recents. En l’article que ens ocupa, però, enlloc de comparar la Maja desnuda de Goya amb les Tres gràcies de Rubens, parlaré de l’evolució de Harry el brut (Dirty Harry, 1971) a Los mercenarios (The expendables, 2010). Seguint l’estructura clàssica d’introducció, nus i desenllaç, anem primer a les bases o a l’origen de l’heroi d’acció modern i, amb ell, del cinema d’acció modern.

 

00Com és de preveure, l’origen de l’heroi d’acció modern és una qüestió discutible i amb diversitat d’opinions. Entre els entesos en la matèria hi ha cert consens en considerar l’origen de les pel·lícules d’acció, amb un heroi d’acció, a la dècada dels 70. I són dos personatges/actors qui donen el toc de sortida del gènere amb estils del tot oposats. Per una banda tenim Clint Eastwood interpretant Harry Callahan a Harry el brut. Tots hem fantasiejat amb l’oportunitat de poder dir a un rival allò de “sé el què estàs pensant…”, i és que el mític film de Don Siegel és capaç d’alegrar el dia al més escèptic. Al seu torn els films de Harry va esdevenir la primera franquícia de pel·lícules d’acció, arribant fins a 5 entregues. En Harry Callahan trobem un antiheroi que resulta odiat als que l’envolten, té cert component immoral o pervers, i sempre està disposat a exercir la violència (Dirty Harry és un film bàsicament de dretes, però… quin gran film!).

El segon personatge que dèiem és molt diferent a Harry Callahan. Va venir del Japó i va impressionar a tots els 01espectadors occidentals ja que mai havien vist habilitats semblants a la pantalla. Es tracta ni més ni menys que de Bruce Lee. Aquest actor/heroi d’acció combinava unes habilitats sorprenents i espectaculars acompanyades d’una gran presència a la pantalla. Va desembarcar a occident amb 3 films en dos anys, El gran jefe (The big boss, 1971), Puños de furia (Fist of fury, 1972), i El regreso del dragón (Way of the dragon, 1972). En aquesta última hi trobem el que podríem considerar el combat més èpic de la història (dins i fora del cel·luloide), i és que al final del film Bruce Lee s’enfronta amb un llavors novell Chuck Norris, novell al cinema perquè el 1972 Norris ja era 7 vegades campió del món de karate. Tornaré a Chuck Norris en el següent article, no patiu. Lee va culminar el seu èxit amb Operación dragón (Enter the dragon, 1973), film que ja no veuria estrenar-se.

Aquests dos personatges van posar les bases per als herois d’acció de la dècada següent. Són dos personatges durs, amb talent (un en arts marcials, l’altre és un molt bon tirador i investigador) però que sempre es mantenen emocionalment distants i són de poques paraules, deixen que les armes, o els punys, parlin per ells. Als anys 70 tenim l’heroicool”, guai i solitari. En molts herois posteriors, i avui dia, podem identificar trets d’aquests dos personatges. Van assentar unes característiques fàcilment identificables, no sempre totes, en la majoria d’herois d’acció posteriors. Vejam si hi esteu d’acord:

 

  • L’heroi d’acció ha de ser violent o dur (tenir mètodes expeditius)
  • L’heroi d’acció ha de tenir un físic “agradable a la vista”, que (pensant en el públic femení) les espectadores no se sentin intimidades quan el seu rostre apareix a la pantalla (estratègia per atraure els dos sexes al cinema).
  • L’heroi d’acció ha d’estar preparat per deixar anar amb arrogància alguna frase semi-còmica o irònica sempre que la situació ho demani.

 

Abans de passar a la dècada dels 80 i estirar el fil fins als nostres dies -això ho deixo per al següent article- val la pena fer un cop d’ull als precedents de la magnífica Harry el brut. L’aparició de Harry no va ser accidental, es portava “gestant” des de feia un anys. Per una banda tenim el director, el genial Don Siegel, que ja havia dirigit films violents i amb personatges implacables comparables a Harry Callahan, com Assassins el 1964 (The Killers) amb Lee Marvin, John Cassavetes, i Ronald Reagan; o Madigan el 1968 amb Richard Widmarck i Henry Fonda. També tenim Lee Marvin, actor dur per antonomàsia. Ho va mostrar en cintes bèl·liques i també en cintes on, cegat de venjança, s’enfronta tot sol a organitzacions criminals utilitzant la pistola com una extensió de la seva mà. La mencionada Assassins, però sobretot en el film més emblemàtic i significatiu A quemarropa de John Boorman (Point Blank, 1967). Es fa difícil entendre la figura de Harry el brut sense aquesta obra mestra. Tampoc s’entén la figura de Harry Callahan sense la saga James Bond (començada el 1962 amb Dr. No i seguida per 5 films més durant la dècada dels 60), d’on se’ns dubte va manllevar la ironia; sense Cary Grant en diferents films d’espies (Encadenados, Con la muerte en los talones, Charada…), Cary Grant al seu torn es pot considerar una influència de James Bond; i per acabar cal no oblidar Michael Caine fent de Harry Palmer en uns quants films britànics durant la dècada dels 60 (un intent d’emular la franquícia de James Bond basant-se en espionatge i guerra freda la majoria d’ells, però amb un enfoc més realista, cru i violent).
Després de l’eclosió del cinema d’acció modern durant els anys 70, és fàcil resseguir-ne la seva evolució on, dècada a dècada, l’heroi d’acció ha anat canviant per adaptar-se als gustos i demandes dels espectadors amb diferents actors/personatges pujant i baixant en l’escala de la popularitat. Al següent article hi fem un cop d’ull.

Ramon Muns

Comparteix
AnteriorUn saló del còmic amb poc còmic
SegüentQuin toc!, dissabte d’humor a l’ETC
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.