Ella lo sabe és un thriller psicològic a l’estil domestic noir. La nostra protagonista, l’Andrea, és una frustrada escriptora de novel·la negra que es passa el dia espiant els seus veïns des de la confortable finestra de la cuina. Addicta a l’alcohol i a les pastilles, incapaç de tenir fills i atrapada en un matrimoni frustrat amb en Nico que a més està a punt de trencar-se, veu com la seva avorrida vida fa un gir de 180 graus a causa de l’arribada del seu cunyat, un home del que pràcticament no en sap res i que un bon dia, de matinada, veu marxar amb cotxe acompanyat per la seva veïna Maria. Les sospites comencen a arribar quan en Víctor torna sense la Maria, la qual ha desaparegut.
Un thriller psicològic on ningú és el que sembla i on les persones que ens envolten no són qui pensàvem que eren. Coneixem realment les persones que ens envolten?
La trama
Apassionant, intrigant, confusa… Es podrien dir moltes coses de la trama, però la paraula exacta és “treballada”. A Ella lo sabe estem davant d’una novel·la en què fins més enllà de mig llibre no entenem una merda, i és que no sabem què passa, si hi ha assassinat, quina relació tenen els personatges entre ells… la trama és tan confusa que només ens pot empènyer a seguir llegint. La gràcia no està en llegir mig llibre sense entendre res, està en què tots els detalls, que des d’un bon principi poden semblar banals i fútils, poc a poc prenen importància per lligar caps i anar resolent incògnites d’una forma lenta, esgraonada, pausada… Odio les novel·les en què el principi i els fets principals es desenvolupen a un ritme entre normal i pausat i en què el final es precipita i tot s’acaba resolent com per art de màgia o, com jo dic, pim-pam-pum, però reconec que la Lorena ha tingut l’habilitat de resoldre les incògnites sense precipitar-se. Tot i així, per trobar-hi alguna pega, m’hauria agradat un final més obert (els que el llegiu o l’hagueu llegit, m’entendreu)
Personatges
Trobo molt encertat el personatge de l’Andrea, la protagonista, perquè és pràcticament a través de la seva mirada que anirem descobrint com es desencadenen els fets. Només hi trobaria un defecte: un període de temps en què l’Andrea es veu submergida en una gran confusió, unes pàgines que se’m fan massa llargues i pesades. Crec que amb menys, s’hauria pogut resoldre igualment.
Tot i que hi ha altres veus i altres personatges, crec que en Víctor, la Clara, la Maria, en Carlos… no estan tan ben treballats o que les seves històries no estan tan ben construïdes. Tot i així, com ja he dit abans, la trama és tan rocambolesca que aquests personatges difusos contribueixen a crear aquesta sensació de “no sé què està passant”.
També m’agrada el fet que tothom sigui molt humà. No hi ha cap personatge perfecte ni ningú que se salvi, ja que tots tenen una doble moral i una forma d’actuar que se surt de la norma, la qual cosa els humanitza i els fa més propers al lector, la persona real.
Altres punts a tenir en compte
Personalment, que no he llegit la novel·la L’ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón, a la qual se’n fan incomptables referències al llarg de tota la novel·la, és quelcom que no m’ha agradat trobar. Sempre he pensat que fer referències massa concretes de llibres que potser el lector no ha llegit és massa arriscat. A favor, haig de dir que no són referències excloents; és a dir, que si algú no ha llegit la novel·la de Zafón, no ha de patir per perdre’s en una dimensió paral·lela. A més, és la pedra angular de l’Andrea i, per això, entenc que sigui una part important del llibre.
Agradarà..
Als amants del domestic noir, a aquells que (com a mi) no us agraden els finals de pim-pam-pum i als que busqueu una novel·la que us enganxi i no pugueu deixar anar.
No agradarà…
No estic segura que hi hagi algú a qui no li pugui agradar aquesta novel·la, perquè tot i que no passarà als annals de la història de la novel·la negra, és una bona novel·la. Tot i així, de vegades, la història, de tan elaborada que està, pot semblar “falsa” o massa llunyana als fets que podrien tenir lloc a la realitat, però sempre he pensat que llegim per viure coses que no viuríem a la realitat.