Una nit escarxofat al sofà, de forma molt estranya, vaig decidir-me, d’entre tot el contingut ofert a entretenir-me, mirar una pel·lícula. Es deia Morkeland (2024) i és un thriller polític que podeu trobar al Filmin. Aquesta plataforma, reconeguda per ser la llar dels alternatius, haig de dir que es diferencia escassament de Netflix o HBO, des del punt de vista de l’usuari: hi ha una selecció de contingut inacabable i triar també és una feina dura. Però mentre Netflix té un sistema productiu de mirar i oblidar —analogia de fer servir i tirar— de qualitat qüestionable, a Filmin fan la feina dels xatarreros (o del ready-made, pels citizens of the world). Arreu del món van buscant productes que no necessàriament són millors que els que fa Netflix, però que, en no tenir el segell de la gran companyia nord-americana, es presenten com a més frescos. Morkeland és un thriller a l’ús amb algunes incoherències de trama —com tots—, a favor d’un efectisme qüestionable. Podria ser la típica americanada, però és danesa, i parla —sense complicar-se gaire— de l’estat de les coses del seu país. M’ho vaig passar bé mirant-la, i vaig somiar llavors que la producció d’un thriller així, potser simplement un remake —no ens posarem estupendos— podria passar a Catalunya algun dia, quan el nostre estat de les coses deixi d’avorrir a la gent i comencem a respectar-nos una mica més com a país. El Morkeland català. Pura fantasia. Tot cobra molt més sentit, a més, quan la Irene Solanich t’obre els ulls i et fa veure la gran quantitat de novel·la negra que s’ha generat i es genera a Catalunya. Només s’ha de fer una migració de la literatura al cinema.

Compartint la condició de països petits, suposo que tenim coses en comú amb els danesos. L’únic que ells tenen estat i nosaltres no. La cosa no deu ser tan simple, sens dubte, però a grans trets, Dinamarca és el que aspirem a ser algun dia, com el germà gram que es va independitzar fa temps i ja ha fet la seva pròpia família mentre nosaltres ens hem quedat casa els pares, demanant que no ens toquin les coses de l’habitació, si us plau.

El thriller: Pàtria

La traducció literal de Morkeland és “Pàtria”, que tampoc és un títol especialment original, però és prou potent per a expressar un aire de transcendència nacional que, amb la promesa de treure draps bruts, capta l’atenció. El títol del nostre thriller català blockbusterià no ha de ser gaire diferent. “Pàtria” està prou bé, sempre es pot repensar, però no ens hi hauríem de trencar massa el cap. Passem a fer un petit tast de l’argument (Morkeland és al Filmin, repeteixo):

L’estat de les coses

Imaginem, doncs, una Catalunya lliure i crepuscular. No és l’Ítaca del Lluís Llach, sinó un estat avorrit com qualsevol altre. Se sospita que té els símptomes de la decadència dels estats europeus del sud: poca sobirania econòmica, endeutament alt, precarietat laboral… I l’auge de l’extrema dreta, per descomptat. És una dona la que encapçala el moviment dolent, vull dir el d’extrema dreta. Direm que és l’Orriols. Però és una Orriols que ja no grava amb el mòbil les dones marroquines amb hijab pel carrer traient efectiu als caixers. Hem d’intentar no passar-nos de xarons. Ara ella es limita als discursos solemnes sobre la decadència d’occident, sobre la substitució demogràfica, sobre la necessitat de les deportacions massives… Segueix preocupadíssima amb l’Islam. D’aquí poc hi haurà eleccions, és una Catalunya preelectoral i les cotes de paranoia i perplexitat són elevades; l’Orriols no només entrarà al parlament (altre cop), sinó que apunta que pot guanyar.

El nostre protagonista

En aquest país, en Carles Porta fa temps que s’ha quedat sense feina. Després de fer la setena sèrie documental de Tor, el poble ja va ser arrasat per turistes intrèpids, i la psicologia de tots aquells personatges va ser tan estudiada i observada, que van convertir-se en caricatures d’ells mateixos amb tendències suïcides; un parell van volar-se el cap amb la doble canó, cosa que li va donar material per les dues últimes temporades, però els yonkis cada cop necessiten droga més dura, i van aparèixer reels, Shorts i Tiktoks, com vulgueu dir-ne, en els quals s’explicaven altres casos en 20 segons. En CP (així ens referirem a ell a partir d’ara) no va sumar-se a temps a la nova tendència i va passar de moda.

Apartat, derrotat, però no ensorrat, en CP ha estat a l’ombra del periodisme, però ara torna a la primera línia, en un diari que sembla respectat dins el país. En el fons, però, és un diari que es creu millor del que és i que sent nostàlgia pels temps del procés, de quan érem espanyols. Evidentment, aquest diari és l’ARA. En CP entra a la seva redacció en contracte de pràctiques (recordeu, hi ha precarietat laboral, i els periodistes en són l’avantguarda). Tota una llegenda del periodisme català com a becari, quin escàndol. Amb això ocuparíem la quota de crítica social. Els seus companys de premsa li diuen quants de cops han vist els seus documentals, com han llegit els seus llibres, com s’han fet periodistes pel seu exemple. Ell, però, és un home fred, i no perd el cap per tots aquests elogis.

La trama

Tot comença amb l’assassinat de l’Abdul. Treballava al departament d’interior de la generalitat, i l’han matat sortint de l’R3. Anava ben mudat, amb una americana, i just quan la seva xicota el trucava, PUM! Truc al cap pel darrere. L’executor, polit i amb guants, ha agafat el casquet de la bala. El mòbil segueix vibrant.

La notícia arriba a la redacció, en CP l’ha de cobrir, evidentment. S’endú, però, un altre becari. Un bon noi però amb poca traça… Falta veure les seves habilitats reals. Mira fixament en CP i vol aprendre d’ell. A en CP li incomoda una mica la seva intensitat. No tenim equivalència famoseta per aquest noi, és qualsevol del vostre voltant que vegeu amb una “L” al cotxe, que doni almoina a tots els pidolaires i que tingui una mirada d’ulls brillants i rodonets. Com si anés amb les butxaques del revés, tot honestedat, soja i reciclatge, la gent no pensa a fer-li els bizums.

Amb aquests dos, comença una investigació política i criminal que involucrarà a molta més gent. Mentre la trama avança i anem descobrint una conspiració profunda, coneixerem l’auca de personatges catalans que comparteixen un espai comú al nostre cap. La periodista eficient del 3CAT, alguna influencer d’intel·ligència dubtosa, una informàtica amb una alta ètica, el polític retirat, un militant d’Aliança Catalana… Hi haurà tensió sexual, misteri, una mica de drama, petites dosis de terror… Un bon thriller, vaja.

De tot això, vull descriure en detall la visita dels dos periodistes a la casa d’En Duran i Lleida, el personatge que primer es presenta com a bondadós i que llavors acabem descobrint que es troba al fons de la conspiració (perdoneu l’espòiler):

La visita a l’home d’estat: Duran i Lleida

En CP està excitat, ha descobert que el cas és molt millor que un tema de bandes, i li ha d’anar a explicar al senyor director del diari, perquè li doni suport en la investigació. Veurem el senyor director al despatx, escrivint a l’ordinador. A la pantalla veiem el títol de l’article en el qual està treballant: “Estàvem millor quan teníem Pedro Sànchez pels picarols?”. El senyor director, home gras i tranquil, li diu que no s’exciti, i que no remogui massa les aigües, que no li agrada l’enrenou. Li proposa una altra tasca: anar a entrevistar el venerable senyor Duran i Lleida amb el JB, que així aprendrà quatre coses. La tasca és profundament grisa, però no hi ha alternativa.

En Duran i Lleida viu retirat en una finca a la franja de ponent, on hi cultiva préssecs. D’alguna manera, no sé com, encara estem dins les fronteres catalanes. Amb un barret de dandi esclavista, com si acabés de tornar de les amèriques, Duran i Lleida mostra als dos periodistes les millors parts de les seves terres. Van en un carro tirat per dues mules, amb un senyor amb boina que les condueix. “Mireu quin bé de Déu… i tot això es troba en perill d’extinció… Recordo els bons dies, quan érem germans amb els espanyols i sempre tenia treballadors disposats, ara tots pregunten pel sou abans de collir cap préssec…” Silenci. “He trucat al diari perquè vull fer unes declaracions alertant sobre l’auge de l’extrema dreta.” Farem que el senyor Duran i Lleida tingui un posat de visionari, i que el públic pensi el que vulgui. “Si l’Orriols guanya, ens convertirem en un país cavernícola del tot, ara ja ens trobem a mig camí. És més, si els resultats no van com ells volen (els d’extrema dreta), diran que s’han fet trampes. Faran com en Trump!”. “Però si només és una dona que persegueix marroquines pel carrer…” Diu en JB. En Duran i Lleida diu “això és el que volen que pensis, que els subestimis”. Abans de marxar, el DiLL els ofereix una bossa de préssecs, com el bon senyor que és: “No són els del Palace, però…”. En JB l’agafa encantat. Al cotxe, de tornada, en CP li recrimina que hagi acceptat un regal per part d’un entrevistat, podria entendre’s com tràfic d’influències, no és professional.

Final

Al final es descobreix la conspiració, però no se soluciona res. Hem de crear un clima de descreença entre tots els espectadors. Mostrar-los-hi que qui mou els fils són gent molt més poderosa, però que tampoc s’hi pot fer res. Volem indignació, però no acció. En Duran i Lleida, l’Orriols… Només són titelles. Al darrere hi ha d’haver unes forces inqüestionables i irrompibles, explotadores i feixistes. És el capital, són els EUA, els russos? La cosa sempre acaba per aquí.

Ara bé, aquestes forces han de ser especialment anticatalanes, han d’atacar directament el nostre país. Ens han de reconèixer. No s’hi val que afectin  Espanya i de passada Catalunya, ja n’hi ha prou de sentir-nos petits. Ha d’afectar-nos com a país unitari i a partir d’aquí es podrà extrapolar universalment i, qui sap, potser l’algoritme d’algun altre país és propici i ho acaba petant allà també, la pel·lícula.

Tot seguit, us deixo una llista de detalls sobre com hauria de ser el film, que és l’important:

Els detalls:

• A l’estació, quan es comet el primer crim, Rodalies funciona.
• Quan en CP i en JB paren a posar gasolina, el jove se sorprèn que el vell ompli el dipòsit sencer.
• En JB no és alcohòlic, però quan surt de festa porta una petaca amb rom per no pagar de més.
• La periodista eficient no es pinta les ungles, però duu pestanyes postisses.
• El Duran i Lleida menjava un préssec cada tarda al seu porxo per berenar. Un dia va escoltar a la ràdio que la fruita a la tarda no és gaire recomanable i va voler canviar el ritual al matí, però ja no és el mateix. No creu en el progrés.
• La informàtica treballa amb els auriculars posats. En JB fa setmanes que li fa comentaris insinuadors cada cop que passa pel davant. Ella no el sent, però li somriu per respecte. Ell es pensa que li agrada.
• Quan en CP i el JB celebren haver avançat en la investigació, el primer li dona un consell que creu bàsic pel jove: “És millor tenir un plomes i després un impermeable, en aquest país quan plou no fa tan fred”.
• La informàtica sempre obre noves pestanyes al navegador. Té por de tancar-les. Acaba la jornada amb més de 50 pestanyes al Chrome.
• Un periodista de l’oficina sempre es queda rosegant el palet del cafè. No li cau bé a ningú.
• El director del diari té un ELO de 2000.
• Quan la periodista eficient i en CP es prenen un whisky, ella parla poc i en CP sua com un porc.
• En un míting, l’Orriols diu que s’ha acabat el bròquil i una gota de baballa cau a la galta d’un assistent de la primera fila. Sent fàstic i s’hi passa la mà, però no li guarda rancor.
• L’Orriols recicla, en CP no.
• Un bon dia esmorzant, en CP li pregunta al JB perquè penja tantes coses a l’Instagram. En JB li respon que bé ha de donar senyals de vida d’una manera o altra. Com lligues, si no?
• Al parlament, quan en CP descobreix tota la conspiració, un dels parlamentaris està escoltant “La gent que estimo” mentre pensa en la seva ex.
• En Duran i Lleida sol pensar com d’abandonat es sentiria si la seva dona el deixés tirat. Sempre és molt atent amb ella perquè això no passi. No sap si l’estima realment o només és un poruc. Porten 40 anys casats.
• Durant l’1-O, en JB també s’hauria venut el país només per la promesa que un dia mantindria relacions amb una dona.
• El professor es va tirar un pet a la classe de ioga de la dona d’en CP. Ella no li ha explicat.
• L’Abdul anava sempre en bici, però no indicava mai els girs.
• L’assassí té un gos que es diu Witek.
• El director del diari mai s’ha tret unes oposicions i diu que mai ho farà. Odia pensar que algú amb menys ELO que ell sigui jutge del seu destí.
• En CP passa una mala nit per un comentari que ha vist a X criticant un article seu. El comentari deia: “Què diu aquesta mòmia”.
• És un món musical on viu en JB, per això deu mostrar tan poca voluntat de poder.
• La dona de l’Abdul mastega el prozac.
• La iaia de la residència (en un moment surt una iaia en una residència) pensa en el pastor que de jove la festejava, va morir atropellat per un camió de porcs juntament amb 15 ovelles més i el seu gos. Coses de l’Alzheimer.
• En JB no vol anar a les terrasses amb en CP perquè és dels que s’aixequen a demanar als fumadors si poden, si us plau, deixar de fumar, sense entendre el conflicte semàntic i existencial de tot plegat.
• Entre el pop espanyol i el català, la informàtica prefereix l’espanyol, molt a pesar seu.
• Abans del clímax, en JB li pregunta al CP qui creu que és l’assassí de Tor. Ell respon que això és com Twin Peaks: no és important saber-ho, però sí no saber-ho.
• En JB ho passa malament quan descobreix que la informàtica té xicot. Es menja un Maxibon a mig desembre tornant de la feina.