La Rowenna i els seus fills, en Sîon i la Dwynwen són els únics supervivents després d’El Final, una catàstrofe nuclear que no s’acaba d’explicar del tot en aquest breu (no arriba a 200 pàgines), però intens llibre. Han passat ja uns quants anys i ara viuen a una casa aïllada al sud de Gal·les, sols, però amb molta ètica i valors. I molts aprenentatges a l’esquena.
Per això, la mare i el fill gran han decidit que seria bona idea escriure un diari. Ella, per detallar com era el món abans. Ell, per narrar les peripècies actuals. A més, acorden que cap del dos pot llegir el que escriu l’altre. Això fa, per exemple, que nosaltres siguem testimonis d’una mateixa situació –amb el conill– vista des de perspectives molt diferents. I sí, a aquest diari l’han anomenat El Llibre Blau de Nebo.
És una obra reflexiva, emotiva i plena de personalitat. La premissa em recorda molt al clàssic de Manuel de Pedrolo, El Mecanoscrit del segon origen, que també he rellegit aquest estiu. Crec que en distopies on la humanitat desapareix de cop, els pocs personatges supervivents són la clau de la història i, en aquesta obra, estan molt ben dibuixats i desenvolupats.
La mare és feliç, ara. No vol tornar a abans, on els iPhones, les presses, els sorolls i fer la foto per a les xarxes en lloc de gaudir ho dominaven tot. Prefereix reconèixer el soroll de la natura i el silenci.
“Sona tan terrible? El Final? Perdre-ho tot, perdre tothom, el col·lapse de la societat, tot per terra? No he estat mai tan contenta”.
“Com que no hi queda gaire vida, com que no hi ha gent gran, ni ràdio, ni Facebook, veig emocions humanes per tot arreu. Un dia de primavera, el camp de patates somriu. De vegades la casa està farta de tot, fa morros i ens deixa un forat a la teulada”.
En Sîon era petit quan tot va passar, només tenia 6 anys, i recorda molt poc d’aquella època –alguna olor de la perruqueria on treballava la seva mare, algun somni…–. Ara, fet un home de cop, pregunta, però sobretot llegeix molt (li encanta llegir les aventures de la Bíblia) i treballa, de valent. Amb el seu ajut, sobreviuen. Han après a fer cada cop un hort més productiu i que és indispensable per continuar cuidant la salut. En últim lloc hi trobem la Dwynwen, la més petita, ja que va néixer dos anys després del final; per a aquesta nena delicada només existeix l’avui. La seva concepció ja mereix especial atenció. Una intriga molt ben resolta, amb suavitat i emotivitat.
“No se per què els llibres parlen d’un món diferent ni per què alguns animals ara són tan estranys. No sé per què als llibres la gent té converses, i surten i fan amics o s’enamoren, i en canvi jo, la mama i la Dwynwen només ens tenim a nosaltres”.
És un llibre molt breu que us asseguro que es llegeix en una tarda de sofà i silenci. Cada capítol s’explica en primera persona per la Rowenna o pel seu fill. T’atrapa i et remou, molt, deien. Amb mi, ho ha aconseguit.
Portada: Imagen de jannoon028 en Freepik
