Feia molt de temps que volia fer la ressenya del llibre de Joan Buades Educar, per a què?, però no ha estat fins ara, després de molta reflexió, que m’hi he llançat. I per què ara?, us preguntareu. El vaig acabar just abans del confinament. Pocs dies després de tancar-lo, alumnes i professors ens vam tancar a casa. En aquests mesos, en què l’educació ha hagut de fer un gir de 180 graus i en què m’he sentit menys pedagògica que mai, he pensat molt en les paraules de Joan Buades. És possible que aquesta sigui una ressenya atípica i que el resultat sigui una barreja de la meva experiència docent acompanyada del còctel d’emocions d’aquests mesos i amanida amb un to altament crític però sense perdre l’esperança.

En aquest llibre editat per Més llibres, amb menys de 130 pàgines, l’autor ens porta a reflexionar sobre alguns dels problemes presents i derivats de l’educació actual, com per exemple el fet que l’educació ja no sigui garantia d’un futur pròsper. Tots coneixem un químic que fa de cambrer. I qui diu químic, diu traductor, arquitecte, filòleg, advocat… i qui diu cambrer, diu peó de fàbrica, transportista, caixera… Ei! I sense faltar a ningú! Totes les feines són molt honrades, però no cal saber la fórmula química de l’aigua quan te la demana un client a la terrassa. Avui dia els estudis i la meritocràcia ja no són garantia d’èxit. Molts joves sense ofici ni benefici estan conreant grans beneficis i adquirint una gran fama a resultes de fer vídeos a youtube, a tik-tok o fotos a instagram. I això els nostres joves ho saben, amics meus, i són pocs els que volen ser metges, enginyers, escriptors o filòsofs. Tots volen ser youtubers, jugar a videojocs, influencers i passar-se el dia fent fotos i vídeos explicant alguna cosa de dubtós interès.

I si no en teníem prou amb un present desencoratjador en el qual tenir estudis superiors no és garantia de res, és el torn dels mestres i professors. Què se n’ha fet del professorat vocacional? Us ho dic: estan acollonits. Avui dia falten professionals que aguantin, que puguin gestionar situacions socials complexes, que imposin respecte, que sobrevisquin a les trifulgues i, sobretot, que puguin enfrontar-se al fracàs i a la frustració. Però no només estan acollonits a nivell psicològic o emocional, sinó també a nivell de feina. El sistema cada vegada ens demana que sapiguem fer més coses: que si competències, que si projectes, que si gamificació, que si fer les classes divertides, que si noves tecnologies, que si atenció a la diversitat… Tot plegat amb l’objectiu de “frenar el fracàs escolar”, un fracàs que el sistema s’entesta a amagar baixant cada vegada més el llistó d’una educació que és més que mediocre. Al final, el sistema ens aboca a esdevenir una institució dedicada a la cura en què els pares aparquin la canalla i no pas en una font de coneixement i de saber, i encara menys, de trampolí social.

I la pregunta del milió és: cap on anem? És capaç, l’educació, de donar als nostres joves eines per tenir millors sistemes polítics, per tenir més igualtat, per ser més sostenibles? També us ho dic: NO. Els donem eines per perpetrar el sistema en què vivim i inclús m’atreveixo a dir que els anihilem la capacitat d’imaginar un món millor: sense canvi climàtic, sense contaminació, sense càncer, sense fam, igualitari, just, sostenible… en definitiva, un sistema capitalista, individualista, asèptic, mancat de reflexió i dominat per una tecnologia que por molt nadius digitals que siguem no acabem de dominar i controlar, sinó que més aviat ens controla a nosaltres, o ajuda als de dalt a controlar-nos.

Però hi ha esperança. L’educació pot prendre un nou rumb si eduquem els joves de forma que prenguin consciència del món tangible i s’adonin de l’augment de població que viurem en els propers anys, de la desigualtat creixent i del col·lapse climàtic que ens espera. Però si en una cosa els hem d’educar és en la democràcia, en la llibertat, en el respecte, en la presa de decisions, en la possibilitat de canviar les coses. I com els hem d’ensenyar això, si nosaltres mateixos estem enclastats en un sistema educatiu a les ordres del que decideixen els polítics de torn? Els pressupostos, els continguts, les metodologies… tot ve marcat pels de dalt. I dins dels centres, fins i tot, hi ha jerarquia: la direcció, els equips docents, els pares, els tutors, inspecció, serveis territorials. Sempre hi ha algú per sobre nostre a punt per dir-nos allò que la canalla ha o no d’aprendre i com hem o no hem d’ensenyar.

Ja us he dit que aquesta no era una ressenya típica. Com a professora, després d’aquesta lectura, no puc desempallegar-me de les meves pròpies idees i conviccions i, de fet, ho deixo aquí perquè la cosa se m’està anant de les mans. No puc ser objectiva, però sí que us puc dir per a què educo: per a què els nostres joves siguin cada dia una mica més savis, una mica més crítics i una mica més lliures.

Agradarà a…

A aquells que tinguis ganes de reflexionar sobre l’educació dels nostres joves.

No agradarà a…

A qui no tingui ganes de plantejar-se preguntes i a ser crític amb el sistema. Tampoc agradarà a qui li sembli que les coses estan bé així.

 

AnteriorFestival Nits de cinema oriental: 10 pel·lícules que no et pots perdre
SegüentAquest divendres als cines…
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.