Després de La Setmana del Llibre en català, no crec que hi hagi cap publicació que m’hagi corprès més que Donde nunca ocurre nada, una novel·la iniciàtica sobre el pas del temps. I no hi ha res que em faci més ràbia que el fet que sigui una edició única en castellà degut a que es tracta d’una primera tirada.
Donde nunca ocurre nada és una biografia a través de la mort de cinc persones al llarg dels anys, les quals aniràn formant la Bruna Trémol en la persona que és ara. Perquè a la petita Bruna, des de molt aviat, li van explicar sense endolcir-li que tothom marxaria. Com afectaria això la seva persona? Com és veure-ho tot des de la desconfiança i l’abandonament?
A la infantesa de la Bruna el 1990 hi ha una forta melangia provocada per la falta de validació que amb els anys va covant una vida presa per la vergonya. Tot plegat respira els aires de El Sur de Víctor Erice, des de la representació d’una tradicional infantesa un poble de vinya que sembla molt anterior a la seva època fins a la impossibilitat d’acostar-se ni al pare ni la mare. Què hi ha darrere la infelicitat de la seva família? Quin estrany secret amaguen? Per què el seu avi la tracta millor que el seu pare? El secret sembla dibuixar-se en una figura misteriosa.
La prosa avança clarivident amb un peu falcat en el surrealisme. L’autora, Marta Polo, sap narrar com una nena, però a la vegada no creu en res: ha posat la seva pròpia mirada desconfiada a les pressions socials i trepitja amb força en explicar el despertar d’una sexualitat molt lliure en una nena de deu anys –no fallem en dir que de tan feminista, podria creure’s neta de bruixes de debò– i una posterior vida amorosa confusa. Podríem definir aquest llibre com una història contínua on cada capítol inclou alguna mena de joc retòric específic, de vegades guiat pel seu títol.
A Donde nunca ocurre nada hi veig totes aquelles persones que he hagut de consolar per la mort dels seus pares, cadascú amb una història única de nuesa emocional. Però a sobre algunes persones són excepcionalment interessants i saben plasmar-ho en una primera novel·la.
Donde nunca ocurre nada és un accés a les mitologies personals de la Marta Polo Ysalgué (també anomenada Marloy), una guionista i directora de cinema que, en efecte, ha treballat més de quinze anys en una porteria. Com la Irene Moray (Suc de síndria), una de les directores amb les que s’identifica, la Marta Polo també ha emergit d’aquests “oficis de la vergonya” i en poc temps s’està fent un nom en el món de l’art.
Sense deixar mai de desenvolupar el seu món interior, Polo va emprendre estudis de cinema, mentre recreava des de la seva porteria els seus orígens personals. Inspirada pel cinema mut, Picasso, el Penedès, James Blake o la quàntica, va omplir la seva obra de juxtaposicions i veus entretallades amb una mirada força postmoderna.
Va ser doncs que Polo va fer Charnega, la identitat com a collage, un curt de nombroses influències i llenguatge molt fresc que en certa manera actua de tràiler per a Donde nunca ocurre nada, un llibre per mantenir viva la “filosofia de cementiri”, aquella transcendència quotidiana que només reconeixem quan la mort ens toca de prop, no des d’un posat trist, sinó reflexiu –molt juganer–, edificant i proper.
Agradarà a…
Qui busqui una novel·la enginyosa sobre la pèrdua.
No agradarà a…
Qui no estigui preparat per pensar en la mort. En canvi, serà un trànsit emocionant per a qui la visqui des del record i l’afecte.
Zep Armentano
