Dobrin Plamenov: “Els directors que exploten al màxim el llenguatge cinematogràfic són inadaptables”

2048

dobrinLa literatura i el teatre van sempre de la mà l’un de l’altre. Un text de nivell i una posada en escena a l’alçada fan de la dramatúrgia un dels gèneres literaris més agraïts i més preparats per deixar enrere les pàgines d’un llibre i trobar-se cara a cara amb el públic. Estrenem la secció d’entrevistes parlant amb Dobrin Plamenov, director de l’obra Salvatges.

-Paraules o expressions que més dius.
Paraulotes. Moltes. En dic masses, de fet.

– Amb quin personatge literari t’identifiques?
És fruit del cine però també és literari…el personatge de Gep Gambardella de La Grande Belleza és un personatge que sento molt proper a mi. Malauradament el personatge és un home molt brillant i jo faig el que puc.

– Escriptor que no suportes.
Els hi tinc força mania a Dostoievski i a Josep Carner però en general m’encanta menysprear la majoria d’autors de best-sellers actuals. Els prohibiria.

– Paper o digital?
Paper, sempre.

– Quants llibres llegeixes al cap de l’any?
Ni idea. Però en llegeixo tants com puc. La lectura em fa sentir útil. Sóc un lector força empedreït.

– Lloc preferit per llegir? I impossible?
On més m’agrada llegir és a la terrassa de casa, és on més he llegit. I no puc llegir en moviment; em resulta impossible llegir dins el bus, el tren, el metro, etc.

– Manies de lector.
El llapis. No puc llegir sense llapis. El llapis i el silenci; el mínim soroll em molesta.

– Alguna frase que recordis d’un llibre.
M’ho poses complicat…recordo molt clarament tota la primera part del Retrat de Dorian Grey, d’Oscar Wilde. El primer capítol és tot una descripció de la casa, el jardí…és una obra magna de la literatura, un deliri, em té enamorat.

– Últim llibre que has llegit.
La historia de Rasselas, príncipe de Abisinia, de Samuel Johnson.

– Una recomanació.
Uf…recomano tot el que està ben escrit. Alguns dels meus preferits són Fernando Pessoa, Josep Pla, Josep Palau i Fabre, Oscar Wilde…

– Versió original o traducció?
Sempre val la pena llegir un escriptor en la seva llengua, amb la traducció sempre es perd però no sempre és possible. També tenim molt bons traductors al nostre país.

– El llibre pendent.
Sempre n’hi ha més de pendents que de llegits. Vaig deixar a mitges Ulisses de Joyce per avorriment. Algun dia ho tornaré a intentar.



[td_text_with_title custom_title=”Salvatges”]Una sala d’estar dins un ring de boxa, amb aquesta escenografia es van trobar els espectadors que van assistir a la representació de Salvatges (27 i 28 set) al Teatre Cirvianum de Torelló, una adaptació de l’obra teatral Un déu salvatge, de Yasmina Reza. Una producció de Nou 69 Teatre de Torelló amb quatre actors dalt de l’escenari (David Ceballos, Albert Solans, Judit Quintana i Berta Bonet) i sota la direcció del jove Dobrin Plamenov. El punt de partida de Salvatges és la reunió de dues parelles de pares, el fill d’una de les quals ha clavat un pal a l’altre. A partir d’aquí, comença una disputa que ens fa reflexionar sobre la conducta humana, els estereotips, les conviccions personals i els sentiments.



– Quan et comences a interessar pel teatre?
Quan tenia uns vuit anys els meus pares em van apuntar a un curs a l’Institut de Vic. Ha estat la pitjor decisió de la seva vida; des de llavors que el seu fill només vol fer teatre.

– Quins motius et porten a voler dirigir la primera obra amb 18 anys?
Sobretot tres coses: l’amor, la curiositat i el desconeixement. Si hagués estat conscient de què comporta una direcció molt probablement no m’hi hagués embarcat tant jove, però ara que ho he fet i vist el resultat no podria estar més content. M’emporto un gran bagatge d’experiències i errades sanes a la maleta.

– Com sorgeix la idea de representar Salvatges?
La idea va sorgir de seguida que em vaig trobar amb el text. Deu fer cosa de dos anys. Vaig estar uns quants mesos pensant-ho abans de decidir-m’hi.

– Salvatges és una obra que convida a l’espectador a reflexionar sobre molts aspectes de l’ésser humà. Com ha estat el treball amb els actors?
Molt agraït. Els quatre actors m’han ajudat moltíssim. Salvatges és una obra d’actors i tots quatre han fet de l’espectacle el que és aportant idees, fent-se el text seu i corregint-me. Em desfaria en elogis per ells, han fet una gran feina.

– Tens futurs projectes en ment?
Ara de moment m’adapto a l’Institut del Teatre i a la vida a Barcelona, que és complicat. Tinc alguna coseta pensada però necessito un temps per centrar-me i aclarir-me.

– Ets un amant confés del cinema. És compatible amb l’amor pel teatre?
L’amor per ells sí però s’ha d’anar amb cautela en barrejar-los: són narratives diferents. Els directors que exploten al màxim el llenguatge cinematogràfic són inadaptables perquè les eines de realització són diferents i, per tant, el llenguatge no té res a veure. Corres un greu perill si vols adaptar un Dreyer o un Tarkovsky, per no parlar que és impossible passar a teatre obres de Terrence Malick o Lars Von Trier: hi ha massa bon teatre escrit per teatre com per fer això perquè fàcilment es pot crear una gran aberració. Ara sí, hi ha directors de cine molt bons i molt teatrals. Fàcilment es pot passar a teatre un guió de Woody Allen, per exemple.