En aquesta ocasió, ja us dic que començo fort amb una primera sentència o declaració que, per mi, no admet cap mena de discussió: Stephen King és un narrador extraordinari, tocat per la mà de Déu nostre Senyor. Doncs sí, crec fermament que Stephen King ha estat enlluernat per poders divins que l’han arribat a dotar d’una imaginació totalment desbordant, sense límits ni fissures pel bé de l’exèrcit de fans que té aquest bon home més aviat lletjot i amb ulleres grosses al llarg del globus terraqui. Sense dubte, entre les qualitats naturals que se li han atorgat, destaquen una gran capacitat de treball, que fa que l’autor publiqui pràcticament una nova novel·la cada any, i aquella amb què ha estat venerat (o vanagloriat) i que li permet recrear mons i personatges de ficció extraordinarisque esdevenen autèntiques vies d’escapament i de gaudi pels seus fidels (fervorosos, diria jo) lectors durant els pocs dies que et duren els seus llibres a les mans. Les seves històries, de pura fantasia, atrapen, sedueixen d’allò més, fins al punt que no es poden deixar fins que es devora la última pàgina. I és clar, llavors, et trobes maleint que el llibre s’hagi acabat i que hagis d’abandonar aquell grapat de personatges que t’han acompanyat en el viatge particular que et proposa King i que hom arriba a viure intensament cadascuna de les vegades que llegeixes alguna de les seves obres. Òbviament us passarà amb molts altres autors. No dic que tothom, cadascun de vosaltres, que sou grans lectors i seguiu periòdicament les recomanacions publicades a l’Escriba, no tingueu molts altres autors preferits amb qui us passi el mateix que ara comentava, però, en el meu cas, com podeu ben suposar, tinc especial predilecció per aquest autor de novel·la de terror i fantasia. Permeteu-me, doncs, que, a partir d’aquest precís instant, m’adreci a ell en certs moments com ‘el Mestre’ per tots aquests anys de respecte i llibres compartits.
I creieu-me si us dic que és exactament això el què m’ha tornat a succeir amb la seva última novel·la titulada “Cuento de hadas” (Editorial Plaza & Janés). Com el seu títol deixa entreveure, el Mestre no amaga des del minut zero la temàtica sobre la què escriu. I també us diré que alguns lectors es poden tirar enrere veient aquest títol, d’entrada un xic infantil. No us sembla? Però no, fareu mal fet. Primer de tot el llibre està molt ben editat. I cal dir que King no ha cuidat mai gaire aquest aspecte. Ell sempre li ha interessat escriure, cuidar el text i la narració fins l’últim detall. Que les descripcions siguin perfectes, que no els hi sobri ni els hi falti res. Pels seus lectors. I la resta li ha importat més aviat poc. Doncs bé, l’edició de “Cuento de hadas” és preciosa i molt cuidada. La coberta és molt bonica -ja ho veureu si teniu ocasió de tenir el llibre entre les vostres mans– i, en l’edició espanyola, té per il·lustració central una imatge molt vistosa enmig de la coberta que és d’un color blau molt potent. Però ja tornarem a parlar de les il·lustracions més endavant. Ara centrem-nos en alguns dels personatges que habiten aquest extraordinari conte de fades que ens brinda King. I és que el Mestre crea aquí un grup de nous personatges com només ell sap imaginar i que ipso facto passaran a engruixir la llista de grans personatges o characters (com diuen els angloparlants), entranyables i fraternals uns i malignes i pèrfids altres, del seu Olimp particular. I ja en son molts de personatges mítics que ens ha deixat King, totalment recognoscibles i recordats molts d’ells. Com deia abans,molt odiats alguns o molt estimats altres, però tots ells sense dubte personatges recordats per anys que transcorrin, nascuts de l’esforç i habilitats naturals, vaja del puny i lletra d’aquest fantàstic creador conegut també amb el sobrenom de ‘el geni de Maine’.
Entre d’altres, l’univers o Olimp particular de King desborda de monstresi ens terrorífics, de malvatsinfamesi molt però que molt dolents, de grans d’herois, homes i dones audaços, sense un bri de por, però sobretot de gent normal i corrent (com podríem ser qualsevol de nosaltres) abocats a viure situacions extraordinàries i inimaginables. Només per recordar-ne alguns, us deixo un parell de links a blogs especialitzats en l’imaginari King on, si sou fans de el Mestre, segur trobareu els vostres personatges preferits (Link 1; Link 2). Per exemple, inoblidable Paul Sheldon, l’escriptor fictici queprotagonitza la novel·la de King de l‘any 1987 “Misery” juntament amb la malèvola Annie Wilkes. O bé Dolores Clairbone,de la novel·la del mateix títol, acusada de l’assassinat de Vera Donovan, la propietària de la casa onporta treballant més de vint anys (curiosament ambdues interpretades per la gran actriu Kathy Bates en les dues adaptacions cinematogràfiques de les novel·les de King). Us retrobareu com no també amb Bill Denbrough, conegut com ‘Tartaja’ o ‘Gran Bill’, el líder de ‘el club dels perdedors’ perseguits pel pallasso Pennywise, el ser maligne conegutper ‘It’ i procedent del Macrocosmos que sotja Derry. I no ens oblidem tampoc de Carrie. Basada en dues companyes d’escola del propi autor, Carrie és el personatge principal de la quarta novel·la que va escriure Stephen King, però que curiosament va ser la primera a arribar a les llibreries l’any 1974. Les burles macabres i l’assetjament que pateix la protagonista –impossible oblidar l’escena de la galleda de sang– continuen malauradament ben vius avui amb el bullying escolar.
A “Cuento de hadas” hi coneixerem Charlie Reader (una evident picada d’ullet de King als seus lectors) , un jove en plena adolescència i una gossa de raça pastor alemany anomenada ‘Radar’. Segur que ambdós faran les vostres delícies si decidiu llegir el llibre. Al llarg de la història que ens narra King, de ritme ràpid i precís, sense esmerçar-hi cap detall i unes excel·lents caracteritzacions i escenes, Charlie i Radar, quasi sense buscar-ho, es veuen abocats a convertir-se un en un autèntic príncep de conte (però en un d’ulls blaus eh!) i l’altre en un més que atrevit i fidel escuder en aquest més que brillant però diferent conte de fades. La narració s’inicia amb un fet tràgicque marcarà la infància de Charlie que, a partir de llavors, tindrà de veure-se-les i desitjar amb un pare sumit completament en una davallada autodestructiva vertiginosa i imparable d’alcohol i desesperació. El nen es veu obligat a créixer de cop i no precisament en moltes ocasions de bona manera. A costa de males companyies, es converteix en un marrec malparit malfactor que comet malifetes i canalitza la ira que sent vers el seu pare cap als altres. Passats uns anys, trobem un nou Charlie, conscient del trist i convuls passat que arrossega però disposat en convertir-se en un bon fill i conciutadà. En aquest punt, coneix el misteriós, solitari i taciturn senyor Bowditch, el típic ancià que podem trobar en tots els pobles i que habita una casa decrèpita i de jardí descuidat. Des d’aleshores, el nostre protagonista es converteix en inseparable de la vella gossa que conviuamb el morrut i maldestre senyor Bowditch, tot just quan aquells sorolls estranys comencen a escoltar-se…
A partir d’aquí no us explico més. Com sempre recomano amb King, molt millor descobrir i gaudir de la història, pàgina rere pàgina. No obstant, tot i ser un conte de fades, no us espereu trobar-vos amb el costat bo i brillant dels contes clàssics que tots vam llegir de petits. Com el propi autor avisa, caldrà que Charlie, Radar i la resta dels seus companys de viatge (perquè no tingueu dubte que la majoria de llibres de King son un autèntic viatge, iniciàtic en algunes ocasions però destructiu i perillós en altres) i el lector que els acompanya vagin amb molt de compte. No fos cas que entressin al costat més fosc de ‘vet aquí una vegada’.
Cal destacar, per últim, les il·lustracions que acompanyen la narració al inici de cadascun dels trenta-dos capítols i l’epíleg que conformen la novel·la. Convindreu amb mi que son precioses i que destil·len a la perfecció l’aroma propi, genuí i nostàlgic de les grans històries clàssiques nascudes de la ment brillant d’aquest gran escriptor contemporani estatunidenc. Vigileu, però, que, en aquesta ocasió, torna el costat més tètric i obscur de el Mestre.