Aquest any, meu pas per La Setmana del llibre en català ha estat èpic. Un periple pel passeig Lluís Companys que m’ha deixat set llibres nous a la tauleta de nit. Com que això de triar i remenar en una fira literària poca gent s’imagina com de dur por arribar a ser, us explico com va anar amb tot luxe de detalls.
Feia temps que anava darrere de l’edició de La Ilíada de La Casa dels Clàssics amb traducció de Pau Sabaté i pròleg d’Enric Casasses. Ja tinc dues edicions (una en català i una altra en castellà) d’aquesta obra mestra, però he assumit que no em puc resistir a comprar totes les Ilíades que veig, així que vaig aprofitar la visita per anar de dret a buscar-la.
Anar a la setmana vol dir aturar-se a la caseta de l’editorial Adesiara. La filologia clàssica tira i és per això que em vaig endur Converses de meuques, de Llucà de Samòsata. Quan pensava que ja ho tenia, Marie de Gournay em feia ullets, ullets liles. Va ser llavors quan em va venir a la memòria On són les dones?, de la Pilar Godayol i la llista de llibres pendents que va sortir d’aquella lectura. Ja puc tatxar un títol de la llista, perquè Igualtat entre els homes i les dones va anar a parar a la meva bossa.
Encara amb el velló feminista sobre les espatlles, em vaig aturar a la caseta de la llibreria La Central. Encara no sé com, la meva mirada es va concentrar en un únic punt: sobre la coberta de Laëtita o la fi dels homes. Però des de la cantonada, Nothomb i el seu Els aeròstats maldava per venir amb mi. La mirada còmplice de la llibretera dient “Bona tria, nena! Tu sí que ens saps…” em va esperonar. I au! Tots dos cap a una bossa que ja començava a amanyogar-se.
I ho vaig intentar. Us juro que vaig intentar passar de llarg de la caseta de Blackie Books. El primer cop ho vaig aconseguir, perquè estava a vessar de gent i era impossible aturar-se. Però el segon cop que hi vaig passar, ara amb menys afluència de públic, la vena política em trair i la mirada se me’n va anar directament cap a unes lletres enormes de deien Fatxa. Era el títol i una declaració d’intencions que em va calar fins al moll de l’os i amenaçava amb deixar-me clavada a l’asfalt fins que no el comprés. Llavors ve quan l’agafo, el miro, li dono la volta… faig el ronso i lluito tant com puc, però finalment assumeixo que soc dèbil i me l’emporto.
La cirereta la posa Feti i el pesticida malèfic, un còmic de Pol·len Edicions, una editorial amb seu a Manlleu que fa llibres ecoeditats. No me’n puc estar de col·laborar amb la Mar i 
els seus companys, així que el Feti i els seus amics també venen cap a la comarca. No us estranyarà que ja l’hagi llegit i que ara mateix estigui pensant en la ressenya.
I de tornada a casa, pujant l’escala, la bossa peta definitivament i em queda el camí cap al pis sembrat de llibres. Un a un els recullo, els ensumo, els fullejo asseguda a l’escala fins que entro a casa amb el gran botí disposada a començar a llegir.
