Foc, fum i actors cremats; una combinació que, gràcies a Déu, sembla haver donat els seus fruits durant la passada gala dels IX premis Gaudí. Amb aquest fil conductor, Bruno Oro, més cremat que mai, donava el tret de sortida a uns premis que tot i la seva joventut, s’han consolidat en el panorama cinematogràfic català.
Amb una escenografia brillant a càrrec de Lluís Danés amb to clàssic dels antics cinemes i la peculiar versió de Jean-Luc dels Amics de les Arts, la gala començava amb bon peu, i és que amb tota probabilitat, l’encert de posar a Bruno Oro com a mestre de cerimònies, ja augurava bons presagis per la nit. Enguany, sembla haver-se trobat un lleuger equilibri entre els números musicals i les dosis d’humor i mala bava. Tot i que encara continuo trobant llargues aquests tipus de gales i la d’ahir no en va ser una excepció, puc dir que tot va funcionar com un rellotge i el nivell d’avorriment va disminuir substancialment envers les edicions passades.
El far del sud dels Sopa de Cabra, Marina Rosell recordant els qui ens han deixat, Àngels Gonyalons fent emocionar al gran Josep Maria Pou, flamant Gaudí d’honor, amb el Send in the clowns i novament els amics de les art amb El seu gran hit per concloure la cerimònia, van fer més gran una gala de la qual hauríem de començar a sentir-nos una mica orgullosos, tot i les dificultats que comporta rodar en català com bé va dir la presidenta de l’Acadèmia de cinema català Isona Passola, amb un discurs potent i despert, reivindicant molt més pressupost en l’àmbit de l’audiovisual.
Pel que fa als premis, poques sorpreses. El film de J.Bayona Un monstre em ve a veure va ser la triomfadora de la nit, enduent-se un total de vuit estatuetes, entre elles, Millor pel·lícula (en llengua no catalana) i Millor direcció. La propera pell, per altra banda, va acabar la nit amb el Gaudí a Millor pel·lícula, Millor guió i Millor actriu per Emma Suárez. Com ja comença a ser habitual, Eduard Fernàndez és va fer amb el Gaudí a Millor actor pel seu paper a El hombre de las mil caras. Cal mencionar també, els dos premis als actors secundaris, que van recaure a Karra Elejalde i Alexandra Jiménez, ambdós pel film de Marcel Barrena 100 metros.
La gran oblidada de la nit va ser El rei Borni. El film de Marc Crehuet va marxar sense cap estatueta tot i les seves cinc nominacions. Un mica més de sort va córrer el sempre polèmic i controvertit Albert Serra, que es va emportar dos premis menors al vestuari i maquillatge per la pel.lícula La mort de Louis XIV.
Qui sí va fer bons els pronòstics va ser Juanjo Giménez, amb el curtmetratge Timecode, que desprès d’endur-se el Gaudí, camina amb pas ferm cap als Goya i els Oscar.
Bona nota per una nit, que d’entrada i tirant d’hemeroteca, propiciava males vibracions, però que ràpidament va saber portar pel bon camí uns premis que massa sovint nosaltres mateixos tenim tendència a criticar. Sóc el primer en entonar el mea culpa, ja que jo era un d’aquests escèptics que hem pogut veure com amb un bon guió i un bon disseny d’imatge, els catalans també sabem vestir les nostres gales d’espectacle, llums, color i, perquè no (tot i els esforços d’Àngel Llàcer en sentit contrari), unes dosis de glamour.