És d’agrair que de tant en tant un director busqui en el seu interior per tal de donar vida a una pel·lícula que neix dels records més íntims i que recull els fruits d’una vida dedicada plenament al cinema. Amb The shape of water del Toro ens mostra el seu treball més madur i delicat, però sempre mantenint aquest punt de fantasia que ha marcat la seva carrera.

Amb la més que coneguda història de la noia que s’enamora del monstre com a eix central de la trama i la guerra freda en què els Estats Units i la Unió Soviètica , estaven immersos, el director mexicà construeix una faula que va més enllà d’una simple història d’amor a l’estil  de la Bella i la Bèstia. Guillermo del Toro intenta tractar de forma subtil i en més o menys encert, temàtiques com   la solitud de la protagonista Eliza (Sally Hawkins) que és muda i passa els dies instaurada en la seva rutina, fins a l’homosexualitat del seu amic i veí Giles interpretat per Richard Jenkins, o els problemes de la seva millor amiga i companya de feina Zelda (Octavia Spencer) en una època on l’homofòbia i el racisme encara eren un pensament massa enquistat dins la societat nord-americana dels anys 60. Totes aquestes pinzellades són presents amb petits traços al llarg de tota la història, dibuixant un relat meticulós i emotiu que acaba perdent potència per culpa de l’entramat més fosc de la història, on el coronel Strickland (Michael Shannon) vol matar la criatura amfíbia que ha descobert en un riu sud-americà per tal d’experimentar amb ella i, d’aquesta manera, anar sempre un pas per endavant de la seva arxienemiga URSS. Aquesta part més política i d’acció acaba perdent potència eclipsada per l’estranya relació que estableixen Eliza i l’home amfibi interpretat per Doug Jones.

Potser Aquesta barreja de gèneres que conviuen entrellaçats no acaba quallant com s’esperaria, però el punt fort de del Toro no han estat mai els seus guions, de manera que la capacitat visual i tècnica que desprèn el seu treball acaba resultant més important en el balanç final del producte.

A The shape of water, tot recorda a alguna cosa. Durant dues hores no podem deixar de pensar en l’estètica clàssica de les pel·lícules d’espies dels anys 50 i en el particular món de  Jean-Pierre Jeunet a Amelie. El disseny de producció és fantàstic i la imatge i la fotografia juguen un paper fonamental, amb una paleta de colors que combina el blau i el verd per parlar-nos de la relació entre la protagonista i l’amfibi, marcant una línia molt fina entre el món aquàtic i el terrestre, i tonalitats més grisenques en l’entramat més fosc i noir de la història. Del Toro ha fet un recorregut pels seus referents cinematogràfics. El clar homenatge al clàssic de Jack Arnold com Creature from the Black Lagoon,1954 o també al seu home peix a Hellboy,2004  interpretat també pel mateix Doug Jones. D’altra banda, també és una declaració d’intencions i una declaració d’amor al cinema, i si no em creieu, només heu d’estar atents a l’escena on l’home amfibi i l’Eliza es troben enmig del pati de butaques del cinema que hi ha just sota casa d’ella. Diuen que  una imatge val més que mil paraules, i amb aquesta, Del Toro condensa tota una trajectòria darrera les càmeres.

Una veu en off a l’inici de la pel·lícula mentre la imatge ens ensenya una habitació inundada d’aigua, ja ens indica que tot el que veurem es pot entendre com un viatge oníric a l’interior de dos éssers que només es poden comunicar a través de la mirada i els gestos, i on les barreres físiques i socials queden en un segon pla per descobrir-nos una història d’amor visceral i trista que parteix de la solitud de dos éssers que se senten diferents a la resta de mortals.

Guillermo del Toro sempre ha tingut cura de tots els aspectes en cada film que ha realitzat, i el cas que ens ocupa no n’és una excepció. Si ja hem dit que tot l’apartat de caire més tècnic de la pel·lícula  és impecable, no podíem deixar de parlar de la BSO a càrrec del gran Alexandre Desplat, encarregat entre d’altres de músiques com les de The curious case of Benjamin Button, The ghost writer o The tree of life. El treball musical de Desplat és gairebé perfecte i no s’entendria la pel·lícula sense aquestes mateixes notes i aquestes melodies. Un treball delicat i subtil que avoca a contes de fades i princeses.

No és gens d’estranyar que el nou treball de Guillermo del Toro hagi obtingut dos Globus d’or i estigui nominat a 13 estatuetes de l’Acadèmia. Si bé la historia en sí acaba sent irregular, els apartats més tècnics resulten fascinants rallant l’excel·lència, i les actuacions de l’elenc protagonista són totes de nota. Cal destacar per sobre la resta la interpretació de Sally Hawkins, esplèndida en tots els seus matisos, des de la innocència i la tendresa del seu personatge fins a la seva vessant més descarada i rebel en alguns moments del film.  La pel·lícula adquireix una transcendència hipnòtica en cada pla i cada seqüència i el resultat final acaba per enamorar-nos completament d’aquests dos protagonistes i de la seva particular relació. I el que és més important, acaba per enamorar-nos d’aquest meravellós art que és el cine.

 

AnteriorCrítica de ‘Call Me By Your Name’
SegüentTots els guanyadors de la 90 edició dels Oscars
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.