Ja fa un bon grapat d’anys que la comèdia estatunidenca passa per uns moments baixos similars als de la comèdia espanyola, plena d’humor massa localista i que confón humor negre amb humor bàsic i poc treballat amb gags de traç gruixut i sense apenes polir. I aquesta ha estat la gran oportunitat per a la comèdia francesa, la indiscutible reina del gènere amb clars exemples com Intocable (2011), Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho? (2014) o Sobre Ruedas (2018), i que ha fet que, per comparació, fins i tot l’humor més bast de Danny Boon avui dia sembli una delicatessen. I ara s’estrena Una veterinaria en la Borgoña (2019), que sí, és de 2019, però fins ara no ha arribat a les nostres pantalles. I cal dir que, en plena voràgine dels Òscars, és genial poder gaudir d’una comèdia amable i sense cap pretensió, però amb molt bons resultats i que funciona com un engranatge de rellotgeria (tot i que, com explicaré més endavant, li sobren peces).
Òpera prima de Julie Manoukian, que dirigeix i escriu el guió, Una veterinaria en la Borgoña (Lés Vétos en original) ens situa en la França més rural, on en Nico (un excel·lent Clovis Cornillac), el darrer veterinari de la zona, es troba amb greus problemes quan en Michel, el seu mentor, decideix jubilar-se: massa kilòmetres quadrats de terreny i massa granjes per a un sol veterinari. L’única sol·lució és trobar un nou company, i aquí és on entra l’Alexandra, la neboda del Michel (encarnada per l’estrella emergent suïssa Noémie Schmidt) i una excel·lent veterinària amb l’ull posat sobre més prestigiosos instituts americans de recerca, totalment misàntropa i amb cap intenció d’enterrar la seva brillant carrera en el poble on passava els estius de petita. Què podria sortir malament?
No pretenc fer cap spoiler, però crec que la gran majoria de lectors d’aquesta ressenya podrà traçar mentalment els punts clau de la pel·lícula i com acabarà. De fet, les comèdies de contrastos poble/ciutat, ja sigui en una direcció o en l’altra, segueixen totes un patró molt similar que segueix també Una veterinaria en la Borgoña. No obstant, com diu aquella famosa dita, “la felicitat és el camí, no el destí”. La gràcia i l’interès d’aquest subgènere és tot el seguit de moments i anècdotes tragicòmiques que es succeïran, si calen en nosaltres i si funcionen en la trama. I a Una veterinaria en la Borgoña, tot funciona. O quasi. La química (o l’antiquímica, segons com es miri) d’en Nico i l’Alexandra està molt ben aconseguida, així com la vida i els personatges del poble, molt ben definits i suficientment extravagants per generar comicitat però sense ser barroers. I dura uns efectius 92 minuts que saben a poc. Únicament el personatge de l’auxiliar Marco, que servirà de contrapunt amorós a la trama de contrastos rurals, és la peça que grinyola en tota aquesta amalgama tan divertida com realista i interessant. No tinc massa interès per subtrames amoroses, però és que aquí senzillament no encaixa, ja que si se suprimís de la pel·lícula, aquesta avançaria igual. Sembla com si amb el guió enllestit, la productora demanés amor a la pel·lícula per dur-la a terme.
Qui busqui passar una estona divertida no quedarà decebut amb Una veterinaria en la Borgoña. Potser no inventa res, i llevat de l’atractiu del món veterinari, el film navega per aigües ja molt navegades. Tot i així, el guió i els personatges funcionen a les mil meravelles, i en una comèdia, això és bàsic. I rius. I t’emociones. I això també és bàsic.