Aquest cop trenc una mica el motlle de les meves ressenyes del Festival de Sitges, ja que en l’edició del 2025 ha passat quelcom realment digne de menció: dues pel·lícules d’animació i asiàtiques —una de Hong Kong, l’altra japonesa— tenen el mateix rerefons filosòfic sobre la condició humana, el perdó i la redempció, però alhora, no poden ser pel·lícules més diferents. Estic parlant d’Another World, de Tommy NG Kai Chung, i Scarlet, la nova pel·lícula de Mamoru Hosoda, artífex de Belle, film que va presentar en la seva visita al Festival fa 4 anys.
Another World té un punt de partida absolutament metafísic des del seu inici, ja que les ànimes dels difunts transiten pel regne fantàstic que dona nom a la pel·lícula, en què l’ajuda d’uns guies espirituals els conduirà cap a la seva reencarnació. Aquestes reencarnacions, però, s’han de vigilar amb cura, ja que aquestes ànimes poden consumir-se per la ira i transformar-se en monstres. Quan un guia espiritual conegui a una nena que busca desesperadament el seu germà i a la que se li detecta una llavor de maldat dins seu, li serà encomanada una missió per la gran Deessa per intentar salvar el món, ja que la ràbia d’aquesta nena pot trascendir els dos móns i destruir-los. La missió: que durant mil anys de reencarnacions d’aquesta ànima de la nena, aquesta aprengui el perdó sense caure en la ira i convertir-se en monstre, eliminant la llavor del mal que està creixent dins seu. Kai Chung usa el seu curtmetratge homònim (i amb els mateixos personatges) com a punt de partida i introducció per al viatge mil·lenari, que es basarà alhora en la novel·la japonesa Sennenki: Thousand-Year Journey of an Oni.
Mamoru Hosoda, per la seva banda, partirà del Hamlet de William Shakespeare per narrar-nos la història de venjança d’Scarlet per la mort del seu pare a mans del seu tiet per coronar-se com a rei d’una Dinamarca medieval. Quan el pla fracassi i Scarlett es trobi enmig del reialme dels morts, descobrirà que aquell lloc és etern i el temps no hi influeix, de manera que es trobarà difunts de totes les èpoques… incloent-hi el seu tiet, qui s’ha erigit amo i senyor del camí a l’ascensió i salvació de les ànimes. En el seu periple cap a una nova venjança, Scarlet coneixerà un inferner del segle XXI de qui aprendrà, mica en mica, que hi ha una altra manera de veure (i moure) el món.
Ambdues proportes parlen de forma explícita del dolor que comporta la càrrega de traumes i problemes no resolts, i com aquests poden convertir els humans en criatures plenes d’ira i assedegades de venjança. I ambdues propostes no reparen a mostrar, amb tota crueltat, de què podem ser capaços els humans davant l’opressió, la pobresa, la fam, i la desesperança —tot i que, aviso, la proposta de Hong Kong és molt més propera al gore i a mostrar uns extrems de violència i patiment realment complicats de digerir per la canalla—. I si bé ambdues pel·lícules parlen del poder infinit del perdó, no com a procés per a acatar i excusar comportaments d’algú que ens ha ferit, sinó com a procés de deixar anar la rencúnia que aquesta ferida ens comporta i evitar que aquesta càrrega ens destrueixi l’ànima amb el temps, Another World ho fa a partir dels cicles de la vida, amb el penediment i la cerca de la redempció com a focus, mentre que Scarlet ho fa a partir del trencament dels cicles d’odi, el perdó com a propòsit final i la cerca, no de redempció, sinó de la pau. Això fa que, des d’un punt de vista filosòfic i iniciàtic, la proposta de Hosoda sigui molt més potent i satisfactòria, ja que la redempció implica un sacrifici, i això Hosoda ho entén a la perfecció… però no crec que tothom estigui preparat per fer front a aquestes idees i, per tant, és molt més difícil d’entendre narrativament que la proposta de Kai Chung, molt més assequible i assumible.
A part, Another World et mostra molt clarament que el perdó és l’objectiu de la pel·lícula, i també dels personatges, ja que somatitzen de forma tangible els problemes de l’ira i la rencúnia amb la metaformosi dels monstres i la intoxicació de l’altre món. Scarlet, en canvi, tot i que la pel·lícula va del perdó, no parla del perdó; al contrari, el fil narratiu és l’interminable desig explícit de venjança d’un únic personatge, però que s’extrapola metafísicament a tota la humanitat interpel·lant-nos a tots nosaltres, trencant la quarta paret d’una forma filosòfica molt subtil (potser massa i tot) per fer-nos veure el veritable missatge de la pel·lícula. I tot i que afirmo amb contundència que és la pel·lícula més potent, valenta i necessària de Mamoru Hosoda a nivell espiritual, serà molt complicat que s’apreciï el fruit de la seva pel·lícula. Another World, en canvi, és molt menys ambiciosa en el seu recorregut vers la filosofia del perdó, ja que l’ancora en la redempció d’un únic personatge —el de la nena—, de manera que la fa més còmoda i senzilla per l’espectador. Tot i que reitero que el “còmode” és en un sentit filosòfic i no pas en sentit narratiu, perquè Another World és molt dura, com ja ho era el curtmetratge original, que es pot veure a Youtube.
Vull dir amb això que Another World no val la pena? Al contrari. Defenso fermament la visió d’ambdues pel·lícules! Another World és una proposta cinematogràfica enorme, molt violenta però molt potent, i amb un clímax final que, si es connecta amb el seu missatge, és filosòficament impecable en execució. De fet, crec que, per a un gran sector del públic, Another World serà molt més gaudida i comprensible que Scarlet, que no busca agradar, sinó directament sacsejar consciències. I tot i que és una decisió òbvia i completament deliberada de l’artista japonès, serà molt difícil connectar amb l’espectador si, mentre li mostres un món horrible ple de gent malvada, egoista, i que no entén (ni vol entendre) el propòsit de servir, li dius a la cara que n’és corresponsable, per la Llei sociològica dels Vidres Trencats. Com passava també en altres pel·lícules molt polaritzades i falsament maniqueitzades, com la introspectiva Monolith —que no, no va de malalties dissociatives ni d’esquizofrènia— o les comèdies negres Silent Night i No mires arriba.
