Jane Austen va ser una escriptora britànica de finals del segle XVIII i principis del XIX coneguda per la seva extensa obra i per novel·les esdevingudes clàssics de la literatura anglesa. Obres com Orgull i prejudici, Seny i sentiment o Emma són històries que aprofundeixen en l’anàlisi de la societat de l’època. Però Austen, força avançada al seu temps, ja feia ús de la ironia i de la narració indirecta per crear debat i influenciar en el pensament dels seus lectors. Es parla de novel·les feministes, quan encara el feminisme no estava en boca de ningú.

Les seves obres s’han adaptat diverses vegades al cinema i també a la televisió. I a finals de l’any passat vam poder gaudir d’una nova versió d’Emma. Sota la direcció d’Autumn de Wilde i el guió d’Eleanor Catton (guanyadora del Premi Booker, la dona més jove que ha rebut mai aquesta distinció) ens arriba una acolorida pel·lícula sobre la vida d’Emma Woodhouse, interpretada per Anya Taylor-Joy. L’Emma és guapa, intel·ligent, jove i rica. Ho té absolutament tot. És una reina sense rival al seu petit poble. No obstant això, viu una vida avorrida i decideix invertir el seu temps a ajudar els altres, especialment a la seva amiga per trobar pretendent.

El film és una reivindicació d’un seguit de temes en plena vigència i que aquesta obra del 1815 ja tractava. La hipocresia social, l’arrogància, la manipulació i els jocs de poder són aspectes que podem veure a l’obra d’Austen i el film de Wilde i Catton i que es concentren bàsicament en el personatge d’Emma. Anya Taylor-Joy s’encarrega de conduir aquest personatge principal com si fos una mestra titellaire, manipulant qui faci falta del seu voltant per aconseguir el que ella vol, sempre, però adornat sota el pretext “d’ajudar la gent”.

La nova visió i aproximació a la historia d’Austen se’ns presenta ben acolorida, sumptuosa, supèrflua, frívola i buida, però com a adjectius positius per valorar el que vol transmetre la pel·lícula. És a dir, s’utilitza la forma per arribar al fons. Quan ens hem empatxat de tuls, cintes i cotons de sucre, podem descobrir la veritable naturalesa humana dels personatges, però sobretot de l’Emma, cosa que anirem destapant mentre també ho fa ella. La posada en escena és impecable i tota l’ambientació actua gairebé com un personatge més de l’obra: desborda opulència, però es va desmuntant i desfent.

Els diàlegs també han sabut captar la mordacitat de cada conversa i traspuen aquesta superioritat de les altes classes socials angleses que tan bé havia representat Austen. No obstant això, també acaben evolucionant i desfent-se en capes per tornar a penetrar en la crítica social que se’ns presenta. A més, val a dir que els nivells interpretatius dels actors i actrius ajuden plenament a captar tots els matisos que la pel·lícula i l’obra volen transmetre.

Crítica i divertida a parts gairebé iguals, aquesta adaptació de l’obra d’Austen és un plaer visual per a tots els públics. Disfressada de comèdia romàntica, no us deixeu enganyar pel que mostra la superfície i mireu sempre més enllà perquè estem davant d’una de les millors adaptacions d’Emma.