Són pocs els musicals que arriben a cartellera, però sempre són com una alenada d’aire fresc en un món cinematogràfic que ja ha perdut molt d’aquest vessant d’espectacle que tant representa el musical. The End, tot i el to jovial inevitable d’aquest gènere, té un enfocament altament existencial i tràgic, que pot ratllar la pedanteria, però que és prou potent per mantenir-nos interessats.
Una família viu dins un gran búnquer sense veure la llum del sol, després d’una catàstrofe natural que ha acabat amb tota la població mundial. En aquest món creat per ells, que en aparença és ideal, hi entrarà una nova membre que els farà recordar, entre altres coses, que hi ha tot un món que s’ha extingit.
Melancolia i alegria són els dos punts entre els quals es mou el metratge: tot d’una es canta amb fervor pel futur de la família i després una memòria passada taca de nostàlgia i tristesa el número musical. I és que en el fons ens trobem en un nou gènere, un musical postapocalíptic, amb un fons altament catastròfic, un buit tan gran com la mateixa terra derruïda que envolta el refugi, i que sembla una advertència del que ha de venir si el món segueix funcionant així.
Els personatges, tal com fem nosaltres, es distreuen fent les seves coses: estudiant la cultura, els núvols, cuinant… I és cosa ben humana. Ara bé, quan aixequen el cap o es fa present el malestar de l’exterior, la cruesa de la realitat circumdant, la realitat inalterable i incopsable, poca cosa hi ha a fer. Un drama postapocalíptic o una simple al·legoria de la situació actual dels països desenvolupats, aquest musical és una arma de doble fil.
Davant de l’impecable fi del món, el drama humà i les petites esperances que ens generem són tan ínfimes que poden arribar a fer llàstima. Nogensmenys, no hi ha alternativa, perquè seguim sent humans, i aquestes cosetes que anem fent perduraran tant com nosaltres, no tenim forma d’experimentar el món. The End es proposa reflexionar sobre aquestes qüestions tan existencials d’una forma bella i molt humana, molt britànica. E la seva desmesurada pretensió s’hi veu un musical preciós i prou original, sobretot amb aquest rerefons apocalíptic i greu. Ara bé, és molt difícil exterminar del tot la tendència xarona de qualsevol musical, i aquest no ho ha aconseguit, fent que tota la proposta no tingui tota la potència que sembla que creu tenir.
