El llibre homònim de Caleb Carr ens va demostrar que de Jacks Esbudelladors n’hi ha de tot tipus. Si l’original matava prostitutes a l’East End de Londres, el de Carr matava nens prostituts a Nova York. Ara bé, l’acarnissament i mutilació són força comparables (tot i que cal destacar que el primer va ser real i el segon és fictici).
El llibre de Caleb Carr ens proposava una aventura policíaca al més pur estil de novel·la britànica. Res a envejar a Conan Doyle o Agatha Christie. El domini de Carr de les altes esferes descobrint un cas de les més baixes fa pensar en la gran quantitat de vegades (literàries i cinematogràfiques) que en Sherlock s’ha enfrontat a l’Esbudellador.
El projecte per traslladar aquesta història a la pantalla ha estat un procés tant o més complicat que el de donar caça al culpable dels assassinats. De fet, els drets del manuscrit ja s’havien adquirit per fer-los una sèrie abans que es publiqués el llibre. Però no va ser fins fa tres anys que Paramount va tronar a posar fil a l’agulla per finalment fer-lo realitat. Daniel Brühl, Luke Evans i Dakota Fanning es posen al capdavant de la investigació que els conduirà per una Nova York de finals del segle XIX. Brühl, l’alienista (tal com ens explica la sèrie, persona que tracta demències i altres problemes psicològics humans), assumeix el lideratge de la investigació, però amb l’ajuda d’Evans, un dibuixant, i Fanning, la primera dona de formar part del cos policial. No em vull fer pesada amb en Holmes, però és que és evident que hi veiem dibuixats en Holmes, en Watson i l’Adler. I és que fins i tot hi tenim en Lestrade, ja que el trio l’acompanyarà una parella d’investigadors. A l’altra banda de la investigació hi tenim el cos policial, sota les ordres de la justícia. Un cos fred, cínic i sovint hipòcrita, el qual fins i tot tracta d’allò els cossos de les víctimes per considerar-se ciutadans de “segona” i heretges per prostituir-se com a dones essent homes. És aquí on veiem el retrat de la societat en plena expansió econòmica i social.
La sèrie se’ns presenta, fosca, grisa, bruta i gens amable. Tot el que els barris baixos assetjats per un despietat assassí demanen a la pantalla. Estàvem acostumats a veure aquest Londres, però ara som a Nova York. L’adaptació de la sèrie és realment magnífica, els ambients, escenaris, vestuaris i posades en escena són espectaculars. El mateix Carr va elevar aquest aspecte. Pel que fa al guió sovint pot semblar lent i pausat, però si sou dels que gaudiu de les novel·les policíaques del segle XIX entendreu perquè. És veritat que el ritme que avui en dia exigim a una sèrie és gairebé trepidant, si baixa el nivell d’atenció ja considerem que ha patit un d’altabaix, però si primer mirem la literatura que ens ha deixat el gènere negre, veurem que si la lentitud de The Alienist ens sorprèn o ens avorreix més ho faran les primeres obres. Jo prefereixo agafar-m’ho com una bona picada d’ullet al ritme de què es va dotar aquest gènere en els seus inicis.
Els personatges són ben treballats, profunds en la mesura necessària, i foscos i amb secrets amb allò que l’espectador espera trobar al final de qualsevol investigació on els personatges hi acaben involucrats d’una manera més personal que professional. Els alts i baixos anímics d’en Kreizler (Brühl), la prepotència i elegància, però alhora vulnerabilitat en el moment d’exposar-se al món real de Moore (Evans), i la descaradura i aparició del primer feminisme en Howard (Fanning) creen un vertader ventall de possibilitats i reaccions en qualsevol acció de la sèrie. Interpretacions realment a l’alçada del que requereix l’argument.
En definitiva, una sèrie moderna en un ambient antic, lúgubre i força passat de moda, que pretén ressuscitar les històries policíaques que no tenien cap altra finalitat que la d’explicar un crim envoltat d’una realitat social. Un producte que espero que no caigui en l’oblit perquè fins i tot Conan Doyle gaudiria amb l’espectacle.
