Avís per a navegants. Si sou dels que us agrada ficar-vos dins l’acció, continueu llegint aquesta crítica amb aquesta cançó de fons, us prometo que al final tindreu l’explicació:
Soy Nevenka, dirigida per Icíar Bollaín, és una crònica necessària sobre la valentia d’una dona que va desafiar les estructures de poder en un moment en què fer-ho era gairebé impensable. Aquest projecte cinematogràfic parteix de la història real de Nevenka Fernández, que l’any 2001 es va convertir en la primera dona a Espanya a denunciar públicament un cas d’assetjament sexual; va assenyalar com a culpable Ismael Álvarez, aleshores alcalde de Ponferrada i figura prominent del Partit Popular.
La pel·lícula es presenta com un drama intensament humà, però també com un mirall incòmode que reflecteix la impunitat, la complicitat del poder polític i social, i la soledat de les víctimes en un context que les revictimitza constantment. Bollaín, coneguda per la seva capacitat de narrar històries amb una sensibilitat especial per a temes socials i de gènere (Te doy mis ojos, El olivo), aporta aquí una direcció serena però contundent, sense caure en el melodrama ni en la grandiloqüència, però sense esquivar el dolor i la vergonya que el cas desperta.
La interpretació de Mireia Oriol, en el paper de Nevenka, és colpidora. Amb una expressivitat subtil i un registre emocionant, Oriol aconsegueix transmetre l’esgotament emocional, la determinació i les contradiccions internes d’un personatge que es debat entre el silenci imposat i la necessitat de reivindicar-se. La resta del repartiment, encapçalat per un magnífic Urko Olazabal en el paper de l’alcalde Ismael Álvarez, acompanya amb solvència una trama que gira al voltant de l’abús de poder, la misogínia i el pes de la cultura patriarcal.
Un dels aspectes més destacats del film és com retrata la reacció social davant el cas. No només se centra en el procés judicial –que va acabar donant la raó a Nevenka–, sinó també en el rebuig i la pressió que la víctima va rebre per part d’una societat que no estava preparada per entendre, ni molt menys acceptar, la seva denúncia. A través d’aquesta narrativa, Soy Nevenka esdevé un relat universal sobre el preu que han de pagar les dones per ser escoltades i sobre la incomoditat que genera assenyalar els abusos en estructures de poder.
La direcció de Bollaín no només es limita a narrar el fet històric, sinó que el situa en un context més ampli, i planteja preguntes que encara són vigents avui dia: com es tracta l’assetjament sexual en els espais de poder? Què han après les institucions i la societat després de casos com aquest? La pel·lícula evidencia com, malgrat els avenços en la lluita feminista i en la sensibilització social, encara queda molt camí per recórrer perquè la veu de les víctimes s’escolti sense prejudicis.
No obstant això, alguns espectadors podrien trobar que el film es queda curt a l’hora d’aprofundir en els mecanismes de poder i les estructures socials que van permetre que Ismael Álvarez mantingués el seu lloc d’influència durant tant de temps. Hi ha certs aspectes que es podrien haver explorat amb més detall, com les dinàmiques internes del partit polític i el suport tàcit que va rebre per part de determinats sectors. Malgrat aquestes mancances, Soy Nevenka és una pel·lícula necessària, que arriba en un moment en què la societat necessita reflexionar sobre com tracta les víctimes de violència i assetjament sexual. És una obra que, més enllà del seu valor artístic, té un profund impacte social.
I ara sí, si heu arribat fins aquí i heu escoltat la peça del principi d’aquesta crítica deureu haver imaginat que alguna cosa té a veure amb la pel·lícula. “Cuando nadie ve” marca el debut cinematogràfic com a autores de Fillas de Cassandra, àmbit en què Sara Faro i MariaSOA van fer els seus primers passos amb la creació de la música que va acompanyar la celebració dels XXII Premis Mestre Mateo el passat mes de març, un any després de la publicació del seu primer disc, Acrópole. El compositor Xavi Font, responsable de la banda sonora de Soy Nevenka, va ser qui va parlar amb Fillas de Cassandra sobre el projecte, una proposta aplaudida per Icíar Bollaín.
Si en voleu més informació, us convidem a escoltar l’última batalla de bandes sonores del 8mm.