Tot sembla indicar que la sinèrgia entre Emma Stone i Yorgos Lanthimos ha arribat per quedar-se. I és que després de col·laborar amb La Favorita l’any 2018 i al curtmetratge Balar l’any passat, de nou sumen forces pel que es pot qualificar com l’encreuament entre Frankenstein, el gènere coming of age i el conte de fades. Tot revestit d’un steampunk que veurem en pantalla amb una plasticitat visual que podria recordar al Terry Gilliam més oníric. Estem parlant de Pobres Criaturas, un film que deixa clar que Lanthimos aconsegueix reinventar-se a cada pel·lícula que fa i al mateix temps notar-se clarament que estem davant d’un producte Lanthimos.
La trama de Pobres Criaturas no pot inaugurar-se de forma més estrambòtica i atraient. Veiem el personatge d’Emma Stone suïcidant-se, però no estem davant d’un flash forward ni res d’això. El seu personatge ressucitarà gràcies a un científic que practica experiments mèdics clandestins, el qual recull el seu cos inert i embarassat (oh, no!), i decideix intercanviar (oh, no!) els cervells del fetus i de la noia. El científic, encarnat per un impressionant i deformat Willem Dafoe, criarà la nova ressucitada com si fós la seva filla, i a partir de dos personatges masculins externs, un estudiant de medicina que desitja treballar per al nostre científic i que s’enamora de la noia, i un playboy buscavides que queda enamorat del personatge de Stone, aprofundirem en la vida de la noia, un ésser totalment desproveït de tabús i prejudicis, com correspon a una nena petita, però amb un cos adult amb unes necessitats que de mica en mica anirà descobrint i gaudint.
Sí, estic parlant de sexe. El personatge de Bella Baxter (Emma Stone) està deliberadament caracteritzat com una princesa de conte: cabell llarg, vestits elegantíssims, innocència i bondat pures. Però el despertar sexual, gràcies al playboy amb qui es fuga de casa —un Mark Ruffalo sorprenentment còmic—, originarà moments que desfilaran entre l’absurd, el grotesc i la vergonya aliena, sempre amb el sexe i els rols de gènere com a punt neuràlgic de la narrativa. Sí que se li podria recriminar que, amb un plantejament tan valent de cara als conceptes d’heteropatriarcat, l’alliberament sexual i el lliure pensament, potser es queda massa a la superfície del problema real, però també és cert que si s’endinsés més dins del problema endèmic de la nostra societat es perdria el focus còmic com a motor de la pel·lícula.
Hem parlat de la part visual, trencadora amb un steampunk colorista al més pur estil Terry Gilliam, on aprofita els objectius ull-de-peix que ja van ser protagonistes a Nimic (2019), un altre curtmetratge del mateix Lanthimos. Però menció a part mereix la música, d’un grotesc dissonant que fuig del preciosisme barroc de La Favorita per presentar-nos un univers on tot grinyola quan Bella Baxter està sotmesa al sistema —la normalitat, si és que es pot usar aquest concepte dins de l’obra de Yorgos Lanthimos—, mentre que el so s’enlaira celestialment quan és Bella Baxter qui grinyola ignorant el mateix món on ha anat a parar. Un intel·ligent moviment musical que aporta un tot audiovisual esplèndid dins de l’amalgama narrativa d’aquesta Pobres Criaturas.
Sens dubte, una de les millors pel·lícules de Lanthimos, en què els 140 minuts estan espremuts al màxim i resulten curts fins i tot quan arriba el desenllaç d’aquest anti-conte de fades. Només dir que es va projectar al Festival de Sitges fora de competició, però sovint senties dir “la millor pel·lícula de Sitges 2023” quan s’anomenava Lanthimos pels passadissos del Melià. Per alguna cosa serà, dic jo.
