Reconec que m’agraden les pel∙lícules bèl·liques. I és que qui no havia jugat a perseguir-se brandant i disparant algun tipus d’estri o giny prefabricat o imaginari quan era ben petit? Tothom tranquil, però, avui la cosa no va ben bé de guerra, que prou n’hi ha ja d’escampades arreu. Que quedi clar, doncs, de bon principi, que aquesta Mudbound que us porto avui no es tracta pas d’una pel·lícula de guerra. Vaja, si més no, malgrat s’hi ambienta, la tan inspiradora (cinematogràficament parlant) Segona Guerra Mundial duu ben poc el pes de la trama que se’ns hi explica. Ara bé, i començo fort amb una certa crítica, vet aquí al meu entendre, un petit llast que arrossega Mudbound és que les escenes bèl∙liques són força poc reeixides i ocupen poquíssima part dels 138 minuts de metratge, ai las! Dit això, de cap manera vull dir que Mudbound sigui una pel∙lícula de guerra dolenta, però sí que el conflicte bèl∙lic podria haver tingut més protagonisme com element dramàtic que plana feixugament sobre les espatlles de tots i cadascun dels seus protagonistes marcant irremeiablement el seu destí. En aquest sentit, pretesament se’ns vol fer “gaudir” d’alguna de les nombroses batalles aèries que varen ocórrer damunt dels camps immensos d’Europa central però, malauradament, res més lluny de les desplegades per Christopher Nolan i el seu equip tècnic a la seva brillant “masterpiece” Dunkirk, estrenada aquell mateix any. I és que si sou amants del cine bèl·lic i encara no heu vist la de Nolan… ja tardeu, valga’m Déu!

Mudbound és una pel∙lícula de drama històric estatunidenca dirigida amb bona mà i solvència per Diandrea Rees. Ella mateixa n’escriu el llibret, juntament amb una tal Virgil Williams, sobre els fets i personatges que adapta la novel·la homònima que porta el mateix títol i publicada per Hillary Jordan l’any 2008. Si voleu saber més detalls, aquesta Diandrea (més coneguda amb el sobrenom “Dee”) Rees, de 43 anys, és una guionista i directora nord-americana de color que s’ha obert camí en el cine independent amb llargmetratges com Pariah (2011), Bessie (2015) i The Last Thing He Wanted (2020), i alguns episodis de sèries de televisió d’èxit al seu país com Empire, When We Rise i Philip K. Dick’s Electric Dreams. A destacar també la seva primera experiència que va ser un documental titulat Eventual Salvation, emès pel canal Sundance l’any 2009 i que la realitzadora va dedicar a la seva àvia Amma, nascuda als Estats Units, i que torna a la comunitat dels seus pares a Monròvia (Libèria) per buscar les seves arrels i reconstruir la seva llar. Avui, sorprenentment, la cosa va d’àvies, i és que la novel·la de Jordan també s’inspira, en part, en vivències de l’àvia de l’escriptora. No sé vosaltres, però a mi, ja m’estan entrant ganes tant de veure el primer documental de Rees com de llegir el llibre de Jordan sobre el que diuen és “una magistral historia sobre el pasado dividido de América”.

A Mudbound, per la que Rees va endur-se el Premi Independent Spirit Robert Altman que s’entrega a films i cineastes de caire independent, es retrata l’infern que es vivia durant aquells temps al delta del Mississipí. Per suposat, Mudbound no és la primera ni serà l’última producció dedicada a ennoblir l’esperit de superació de les famílies afroamericanes que vivien en unes condicions completament d’esclavatge, sobreexplotació i servitud humiliant de l’altra meitat de la població resident, la blanca. Per tant, com és norma en aquest tipus de film, l’odi racial, les vexacions i el context de pobresa i atur produït per la guerra que tenia lloc ben lluny d’allà, just a l’altra banda de l’oceà, hi són ben palesos. Ara bé, també és cert que Mudbound té un tret diferencial destacable: reflecteix en aquest cas els problemes de les dues cantonades del ring, és a dir, no només els de la família afroamericana pobra i sobreexplotada, sinó també els de la família de terratinents blancs que deixen el seu estil de vida acomodat per comprar unes terres dures i fangoses de Mississipí i anar-se’n-hi a malviure d’un dia per l’altre (en aquest moment em ve al cap el títol de la famosa òpera prima de Terrence Malick Badlands del 1973). Allà, tindran per arrendataris una típica família de color, molt treballadora i humil, que amb prou feines poden tirar endavant enmig d’un sistema d’arrendament que no havia evolucionat gaire del que hi havia establert en els anys feudals. En aquest context, ambdues famílies acabaran interactuant més del que havien previst i que aquella societat centenàriament racista i marcada a foc per una violència racial quasi endèmica (que va començar amb l’esclavitud i la guerra civil i va seguir amb el Ku Klux Klan) els permet. Enmig d’aquest ambient, un fill de cadascuna de les dues famílies es troba lluitant a les llunyanes i també embarrades planures boscoses d’Europa central. I el més fort de tot, tal i com ens mostra el film, era que un autèntic heroi de guerra si era negre es veia més maltractat que un animal pels seus conciutadans blancs.

Però no deixem encara Terrence Malick (en aquest punt us confesso que és un dels meus referents cinematogràfics i espero tenir l’oportunitat de parlar-vos-en en alguna altra ocasió), i és que la introducció per part de Rees de reflexions dels protagonistes mitjançant el recurs de la veu en off i la manera de retratar la vida al camp amb boniques postes de sol, ens pot fer recordar l’estil d’aquest influent cineasta nord americà (salvant les diferències). Per aquest motiu, cal valorar la feina de la directora de fotografia, una tal Rachel Morrison, que sap alternar de manera eficient imatges d’extrema cruesa amb altres de gran bellesa visual.

Quant a la trama, després d’una hora llarga en què se’ns presenta ambdues famílies i el moment històric (Delta del Mississipí, 1940), Rees es focalitza en la vertadera història que ens vol explicar: els lligams d’amistat que, malgrat els prejudicis, la gran desconfiança i l’asfixiant entorn racista imperant en aquell racó de mon, es creen entre un jove blanc i un negre durant la postguerra. Mútuament es donen suport, s’expliquen les penes i s’accepten tal com són (o tal com han tornat després dels trastorns que l’horror de la guerra els provoca) i són testimonis del drama conjunt i com s’enfonsen inexorablement les seves famílies respectives. Un dels missatges de la pel∙lícula, doncs, és que, per bé que blanc o negre, ningú s’escapa de les cicatrius o conseqüències nefastes de la guerra.

Conforma el càsting de la pel∙lícula un elenc d’actrius i actors de la talla de Carey Mulligan, Garrett Hedlund, Jason Clarke, Jason Mitchell, Mary J. Blige, Rob Morgan i Jonathan Banks, que saben construir un relat molt autèntic i sobri. Hi destaquen els dos joves (mal)retornats de la guerra per treballar la terra, interpretats per Hedlund i Mitchell, i la mare de la família negra, la cantant Mary J. Blige, que va ser doblement nominada a l’Òscar a millor actriu secundària i cançó original. Al final, però, Blige no s’endugué cap de les dues estatuetes a les que optava. En vista de les evidents qualitats del film i després dels elogis recollits durant la seva estrena al prestigiós Festival de Cinema de Sundance el gener del 2017, la plataforma digital Netflix va apostar fort per ell i el va acabar incorporant al seu amplíssim catàleg.

En definitiva, Mudbound representa una història dramàtica notable, que se sent com molt autèntica i convincent al llarg de les seves més de dues hores de metratge (a excepció de les escenes de guerra que són una mica de fira). Segurament, que sigui tan notable té relació amb el fet que la narració que adapta la seva directora està basada en vivències d’una de les àvies de Hillary Jordan que signa la novel·la original del mateix títol i que van ser recopilades en un diari personal (la podeu trobar a Editorial Berenice). Més enllà d’unes correctíssimes interpretacions i la destresa en la direcció de la cada vegada més solvent Dee Rees, Mudbound falla en certs aspectes a l’hora d’aconseguir transmetre amb claredat la tensió, el drama i el dolor d’un episodi tan transcendental i influent durant aquells anys com va ser la Segona Guerra Mundial. No obstant, no ens arriben del tot esmorteïts els horrors de la Gran Guerra que van marcar com foc roent el destí de dues famílies al bell mig de les fangoses i captivadores (per esplendor i bellesa com copsa amb bona mà la directora de fotografia) terres del Delta del Mississipí. A la vegada que, fidel a la premiada novel∙la original, el film ens mostra com els prejudicis poden fer-se visibles irremeiablement de moltes maneres, tan subtils com brutals.

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
SegüentCrítica de “First Cow” (2019) de Kelly Reichardt
Santi Roura
Vigatà d’adopció però hilarienc (vaja, de Sant Hilari de Sacalm) de soca-arrel. Investigador de noves teràpies avançades contra les malalties cardiovasculars al Campus Can Ruti de Badalona, estimo també el bon cinema i la literatura. Vaja, un altre dels molts apassionats que corren pels patis de butaques, biblioteques o llibreries d’arreu. Entre hores també m’agrada passar el temps fent critiques (sempre constructives!) de molt del material què visiono i llegeixo, a més de fer divulgació científica de forma més que amateur. De moment, doncs, i que us pugui interessar, això és tot. Salut i llarga vida a tota les formes de cultura que es fan i es desfan!