Si hi ha una temàtica que el nostre cinema i la nostra literatura ha sabut esprémer fins a l’avorriment ha estat la Guerra Civil, la dictadura franquista i la transició. Ara bé, la pel·lícula d’Alberto Rodríguez Librero, Modelo 77, ofereix una visió nova, fresca i desconeguda a un moment molt concret de la història espanyola.
L’any 1975 va morir Francisco Franco, un fet que desencadenaria una transició llarga i extensa (seria ficar-nos en un debat massa profund pensar si encara dura o no). Aquest fet, però, va comportar molts canvis a molts nivells diferents al país, uns canvis que no es durien a terme en tots als àmbits alhora ni de la mateixa forma. Modelo 77 ens mostra precisament aquest moment històric des de dins la presó Model de Barcelona.
En Manuel, interpretat per Miguel Herrán, és un jove comptable que comet un desfalc i li cau una pena desproporcionada, en comparació amb el delicte, d’entre deu i vint anys de presó. A la Model, hi coneixerà en Pino, interpretat per Javier Gutiérrez, i juntament amb altres presos disconformes amb el sistema repressiu i punitiu s’organitzaran per lluitar contra les injustícies que viuen i contra el sistema penitenciari espanyol. Perquè, i segons ells, si les coses canvien a fora, també ho han de fer a dins.
La pel·lícula, farcida de referències històriques, explica amb tot detall el naixement del sindicat COPEL (Coordinadora de Presos en Lluita), l’instrument que utilitzaran per reclamar aquestes millores en les condicions de vida i una amnistia general. L’acció se centra pràcticament del tot en la Model de Barcelona, fet que dona nom al film, però no és un escenari exclusiu, perquè ens explica que la lluita era compartida amb altres centres penitenciaris espanyols. Ara bé, s’utilitzen certes llicències, com algunes escenes reals, però que succeïen en altres presons diferents de la Model, com la de Carabanchel.
Modelo 77 és un thriller carcerari que no només mostra amb perícia un fragment de la nostra història, sinó que sap narrar uns fets amb profunditat, amb energia, amb fidelitat i amb força. Té un ritme gairebé frenètic d’acció ascendent. És emotiva i dura. És crítica amb el sistema, però també ho és amb la societat. També és cert que potser, en algun moment tiba de tòpics i estereotips carceraris, però penso que ni se n’amaga ni se n’avergonyeix, ben el contrari.
La direcció d’Alberto Rodríguez és impol·luta, així com ho són les interpretacions, tant la dels protagonistes ja esmentats, com la dels secundaris, interpretats per Jesús Carroza, Fernando Tejero, Xavi Sáez o Catalina Sopelana, entre d’altres. Hi ha unes seqüències molt impressionants, tant les més estàtiques com les que contenen més acció. Però, per sobre de tot, m’agradaria destacar l’arc evolutiu que el guió ha sabut donar als personatges. Molt especialment al d’en Manuel, que passa de la més pura innocència al bel·licisme més aferrant.
Com a contrapunt a tot el que s’ha comentat, caldria mencionar la fluixesa del final del llargmetratge. Tota aquella tensió dramàtica es pot veure un xic diluïda per un colofó força més adrenalític, de suspens i d’acció, dues característiques que, a parer meu, sobraven. Però tampoc el converteix en un mal final, simplement considero que pot desentonar pel to gris i fosc que ens havia presentat la cinta fins a aquest punt.
Modelo 77 opta a setze Goyas, entre els quals hi ha el de millor pel·lícula, millor direcció, millor actor protagonista (per a Miguel Herrán i Javier Gutiérrez), millor actor de repartiment (per a Fernando Tejero i Jesús Carroza), millor guió original i altres premis tècnics. Podeu consultar aquí totes les nominacions.
