Fer bullir l’olla és de les coses més fàcils avui dia. La situació que s’està vivint a Catalunya i Espanya no direm pas que és insòlita, però si més no és complexa, tibant i ben enredada. La historia d’amor/odi que es professen els territoris i les seva gent ha arribat a una situació insostenible i això ha fet que molta gent s’hagi rebel·lat contra tot govern per reclamar una República independent. Estic parlant de l’any 2012 aproximadament, on sembla que el sentiment independentista que sempre havia existit a Catalunya va despertar de cop després d’unes quantes retallades d’estatut per part del govern d’Espanya i altres factors Claus.
El document de Netflix Dos Cataluñas analitza precisament aquesta fractura política i social que ha comportat aquest sentiment d’enemistat contra Espanya, ja que sembla que el 50% de la població així ho sent, però l’altre 50% no ho veu igual. D’opinions i arguments n’hi ha per tots dos bàndols i és precisament això el que intenta analitzar aquest documental de la cadena en streaming.
Ara bé, que una plataforma amb milions de subscriptors al món ofereixi un documental d’aquest tema ha aixecat una bona polseguera, tant detractors com no. El fet és que la plataforma sembla que ha estrenat el documental a les rodalies de la data de l’1 d’octubre, senyalada especialment per ser el detonant de molts de fets que van succeir després i motiu pel qual es presenta aquest documenta.
Com que es tracta de matèria molt delicada, en un moment encara més delicat intentaré ser el més parcial possible, però entendreu que vivint aquí serà complicat. De fet, crec que segurament aquest ha estat el gran repte de Álvaro Longoria i Gerardo Olivares, el directors del documental, els quals crec que han fet una gran feina de documentació i informació i han intentat mantenir la neutralitat. Segurament el fet que una plataforma com Netflix hagi apostat per “internacionalitzar” un fet així, ja no sembla del tot parcial, i moltes de les crítiques que ha rebut tant el documental com la plataforma han vingut per aquí. No obstant això, crec que la neutralitat de la qual gaudeix aquest documental és d’envejar per part de tots els mitjans de comunicació, ja que la visió que s’ofereix des d’un bàndol i altre és d’allò més apropiada. Crec que intenta reflectir amb força èxit les diferents opinions i realitats, i tot i que sembla que la societat està totalment dividida, es plantegen alguns arguments força sòlids per anar a buscar les arrels de tot el que vivim.
Els directors combinen imatges d’arxiu des dels dies previs a l’1 d’octubre fins a les eleccions del 21 de desembre. Imatges que van des de manifestacions al carrer, com la que va portar els Jordis a presó o mítings polítics en plena campanya electoral. Veiem com Puigdemont es prepara des de Brussel·les per oferir un míting a través d’Skype, però també veiem Inés Arrimadas dins els seu cotxe repassant apunts abans de parlar. Cada partit polític hi surt representat d’una manera o altra, però cada un pot aportar el seu punt de vista a un conflicte que no els deixa aliens.
Malgrat tenir un to cent per cent polític (evidentment el conflicte és social, però també molt polític) no és un documental complicat ni pesat. Tot el contrari, compleix amb l’objectiu que té un documental, que és informar, i les imatges que acompanyen a l’explicació, molt ben narrada, per cert, fan que el missatge que els directors ens volen transmetre sigui pla i amb un llenguatge senzill.
A més, tot i que estem parlant d’un documental, en tot moment ens recorden que els directors fan cinema, que es un producte audiovisual a l’alçada de qualsevol altra dels que es distribueixen a la plataforma, i que en cap moment se’l pot comparar amb tots els documentals en petit i gran format que ens hem empassat. Més enllà de la política també és molt interessant l’opinió d’altres persones que s’hi representa; des de manifestants al carrer d’un bàndol i altre, fins a opinions de periodistes, politòlegs i tertulians.
Segurament una de les parts més negatives, és que, nosaltres els catalans ja hem vist moltes de les imatges, i sovint la llargada de 2 hores es pot arribar a fer massa pesada. També hi ha alguns moments més superflus que no ens acaben de lligar bé la informació que ens donen i que es podrien haver omès, creant així un producte més curt i més directe. No obstant això, us recomano el visionat, ja que crec que el que pretén és deixar clar que totes les opinions són respectables si les sabem conduir bé.
