Barbaque és una comèdia necessària en aquests temps de polarització social en què sembla que no puguin existir els grisos. Potser m’atreviria a dir que és la comèdia de l’any.

Marina Foïs i Fabrice Éboué donen vida a Sophie i Vincent Pascal, un matrimoni cansat, sotmès a la rutina d’una carnisseria a punt de la ruïna. Un activista vegà és atropellat per Vincent, i la manera com es desfarà del cadàver canviarà el futur de la seva botiga. Un cos mort, una carnisseria… Segur que podeu lligar caps.

Tot i ser fàcil, amb aquest argument, deixar-se endur pel gore (i és evident que hi està present), Fabrice Eboué el fa servir d’una forma subtil, no es deixa endur perl fet grotesc, i aconsegueix mantenir el ritme còmic en tot moment tot i ser una història tèrbola. Es tracta d’una pel·lícula al servei de l’acudit, una línia recta que se sent plena de corbes un cop a la correcció política. Fabrice Eboué es treu la mascareta per dir prou límits a la comèdia i deixar anar qualsevol bajanada o comentari en forma de crítica humorística. Sembla que faci temps que calla i tingui ganes de cridar en veu alta.

Plena d’humor negre, la pel·lícula et roba un somriure des del minut zero. Així doncs, tenim al davant una història senzilla que et deixa clar en els primers minuts el que vindrà. Podríem dir que la història és una excusa per enllaçar, d’una forma coherent, un seguit de bromes i escenes boges, però un guió enginyós i ben afinat fa que funcionin perfectament.

Cal destacar també, que Marina Foïs i Fabrice Éboué estan esplèndids, ja que desprenen una química quasi màgica gràcies a aquestes personalitats tan contràries però alhora tan ben definides.

Pel que fa a la banda sonora, algunes de les cançons, tot i ser alguns clàssics ja escoltats, estan tan ben escollides i incorporades a l’escena, que semblen fetes expressament per a l’ocasió.

Intentant no explicar res del contingut, permeteu-me destacar una escena… Espereu…  És que no puc parar de riure ni quan escric aquestes línies i penso en un gran moment. Ric d’una associació d’escenes entre la pel·lícula i un documental d’animals semblant als documentals típics de TV2. M’entendreu quan pugueu veure-la.

Finalment, només afegiria que amb un llarg recorregut com a còmic de la televisió francesa, el tercer llargmetratge de Fabrice Éboué se supera. Esperem que no se li acabin les paraules i segueixi aquest ritme en els següents treballs que estiguin per venir.

 

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
Següent“Tàndem”, Maria Barbal
La meva vida és una onomatopeia, considero una sort viure rodejat de còmics, cinema i música. Editor i muntador d'ofici, a estones traço línies que semblen coses, doncs m'apassiona el dibuix i la il·lustració. Fan del punk rock i qualsevol variant del heavy metal. M'enamora qualsevol pel·lícula arriscada, gamberra o transgressora. No deixaria mai de llegir 'Watchmen', 'Akira' o 'El predicador' i, referent al cinema, 'El Senyor dels anells' em va despertar una passió, 'Beetlejuice' i 'El Viaje de Chihiro' em fan sentir aquesta màgia que té la gran pantalla, 'Hereditary' i 'La Bruja' em van canviar la perspectiva. Si, m'encanta el cinema modern, crec que encara hi ha milers de mons per descobrir.