Si la darrera pel·lícula que vaig analitzar del darrer Festival D’A 2020, The Twentieth Century, podria ser fàcilment considerada la més surrealista del certamen, vaig d’extrem a extrem per parlar d’Adam, la pel·lícula més subversiva del festival. Òpera prima de Rhys Ernst (un dels productors de la sèrie d’Amazon Transparent), Adam és clarament una interessantíssima volta de full a les comèdies juvenils de segell “coming of age”, on l’adolescent protagonista madurarà i evolucionarà psicològicament i moral respecte les identitats sexuals: és a dir, tot el món LGBT.

La proposta argumental pot semblar absurda o fins i tot paròdica: un noi fingirà ser transexual per poder lligar amb una noia lesbiana. Però res més lluny de la realitat: Rhys Ernst, el director, és transexual, amb la qual cosa el tracte cinematogràfic d’una proposta tan agosarada està fet amb gran atreviment però gran respecte, i sobretot, honestedat. Amb guió d’Ariel Schrag, autor de la novel·la en què es basa la pel·lícula, Adam serà un viatge apassionant sobre un terreny inexplorat per a una gran majoria de públic, entre el qual m’incloc (l’heterosexual cis), en la que allò que està titllat de “no normatiu” passarà a un primer pla absolut. La trama, situada a la Nova York de 2006, ens portarà pel clàssic romanç adolescent “noi-coneix-noia” però tergiversant-lo per complet, mentre el nostre protagonista s’endinsarà cada cop més a la comunitat LGBT de la ciutat (sobretot lèsbica i trans). Aquesta situació donarà l’oportunitat als 90 minuts que dura Adam de tractar tots els estereotips de la comunitat LGBT, entre ells l’heterofòbia i una delicada i latent transfòbia, amb una naturalitat i una honestedat brutals, destacant sobretot com els estereotips aquí no són burdes simplificacions sinó extrapolacions categòriques que presenten, i representen, conflictes i problemes reals, de la mateixa forma que passava amb la societat xinesa a Dwelling in the Fuchun Mountains, que vaig ressenyar fa uns dies.

La frescor sociopolítica i narrativa d’Adam la fan una comèdia divertida i alhora molt útil per obrir ments i aportar visibilitat al col·lectiu LGBT gràcies a un pluralisme actoral i dramàtic realment per aplaudir, en què res és artificiós i tot encaixa orgànicament en la pròpia trama de la pel·lícula. Sensacional òpera prima de Rhys Ernst, tota una referència artística a una reflexió social que hauria de ser d’interès general.

Anterior“La piedad del primero”, Pablo Bueno
SegüentBarbarella i l’erotisme psicodèlic
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.